LECTURA DILLUNS 5/2/18: 1 SAMUEL 31 i LLUC 15:1-7


Dilluns 5 de Febrer

1ª Samuel 31
Entretant, els filisteus havien atacat els israelites. Aquests van fugir i molts van caure morts a les muntanyes de Guilboa. Els filisteus perseguien de prop Saül i els seus fills, i van matar Jonatan, Abinadab i Malquixua, fills de Saül. Llavors el pes del combat es va abocar contra Saül. Els arquers el van descobrir i el feriren greument. Saül va ordenar al seu escuder:
--Desembeina l'espasa i clava-me-la, abans no arribin aquests incircumcisos i ho facin ells: em convertiria en la seva riota.
Però l'escuder no va gosar clavar-la-hi, pel gran respecte que li tenia. Llavors Saül va plantar a terra l'espasa i s'hi tirà al damunt. En veure l'escuder que Saül era mort, també es va tirar sobre l'espasa i va morir amb ell. Així Saül, els seus tres fills, el seu escuder i tots els seus homes van morir plegats aquell dia.
En veure la derrota de l'exèrcit d'Israel i la mort de Saül i dels seus fills, els israelites de l'altra banda de la vall i de més enllà del Jordà van abandonar les seves poblacions i van fugir. Els filisteus les van ocupar i s'hi establiren.
L'endemà, quan els filisteus anaren a espoliar els cadàvers, van trobar Saül i els seus tres fills morts a les muntanyes de Guilboa. Van decapitar Saül, el despullaren de les seves armes i van passejar el seu cap per tot Filistea, per portar la bona notícia de la victòria als seus ídols i al seu poble. 10 Van dipositar les armes de Saül al temple d'Astarte i van clavar el seu cadàver a la muralla de Bet-Xean.
11 Quan els habitants de Jabeix-Galaad van sentir a dir el que els filisteus havien fet amb Saül, 12 tots els homes valents van sortir de la ciutat i, després de caminar tota la nit, s'endugueren els cadàvers de Saül i dels seus fills de la muralla de Bet-Xean, els van portar a Jabeix i allà els van incinerar. 13 Recolliren els ossos i van enterrar-los sota el tamariu de Jabeix. Després van dejunar set dies.


Parábolas. Perdidos y hallados, la oveja. Lucas 15: 1-7
Els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien:
--Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.
Jesús els va proposar aquesta paràbola:
--Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut"?
»Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.

Vale la pena recordar nuevamente que el centro de estas parábolas es Dios y su actitud hacia las personas que no le conocen y no tienen la oportunidad de una relación personal y significativa con Él. Por tanto, creo que la reflexión y las enseñanzas deben girar alrededor de ese vértice. Hay tres cosas que poderosamente me llaman la atención. Primero, el valor que Dios da a un único individuo. Honestamente, 99 no es un mal número. El rastreo de las oveja perdida era una tarea ardua y peligrosa. No es aventurado afirmar que el pastor se jugaba la vida en los múltiples accidentes geográficos de las tierras de Palestina y las alimañas que poblaban la zona, especialmente durante las noches. Hasta cierto punto su búsqueda de la oveja perdida podía suponer un peligro para el resto del rebaño, que aunque puesto a buen recaudo como afirma el texto, podía sufrir la ausencia del pastor. 

Segundo, el Dios que toma la iniciativa. Es un principio espiritual que nunca hemos de perder de vista. Jesús afirmó ante los fariseos que "mi Padre siempre trabaja y por eso yo trabajo". El Señor ni ha cesado, ni cesa, ni cesará en continuar tomando la iniciativa de acercarse y acercar al pecador hacia Él. Estoy convencido que utiliza las circunstancias, experiencias, personas y situaciones de la vida para trabajar en el corazón de aquellos que necesitan de Él. Todo ello en unión con el Espíritu Santo, el único que puede convencer a una persona de la necesidad de Dios. A menudo tengo la tendencia a creer que el hecho de que las personas se acerquen al Padre depende mí y mi diligencia. Sin obviar mi responsabilidad al respecto me produce un gran descanso saber que es totalmente al contrario, Dios es el gran iniciador.

Tercero, el Dios que se goza. El gozo es un sentimiento mucho más profundo que la alegría. Esta última es pasajera, circunstancial, fruto de estímulos externos. El gozo es permanente, un estado de íntima satisfacción por el logro de algo altamente deseado y preciado. Me produce una profunda emoción el pensar en un Dios al que los millones de seguidores que ya tiene, todos aquellos que viven intentando hacer su voluntad, no le privan del gozo y la profunda satisfacción de ver que alguien más a vuelto a casa para tener una relación personal con Él. 
Piensa en estas tres características de Dios: el valor de uno, la iniciativa y el gozo ¿Cuán presentes están en tu relación hacia aquellos que no conocen al Señor?

Diumenge 4 de Febrer Comparteix el que has après amb els germans.

Diumenge 4 de Febrer
Comparteix el que has après amb els germans.

LECTURA DISSABTE 3/2/18: 1 SAMUEL 30 i LLUC 15:1-7


Dissabte 3 de Febrer

1ª Samuel 30
Quan, el tercer dia, David i els seus homes arribaren a Siclag, es van trobar que els amalequites havien fet una incursió al Nègueb i a Siclag, i Siclag havia estat atacada i incendiada. No havien mort ningú, però havien fet captives les dones i tots els altres, petits i grans, i se'ls havien endut. Així, doncs, quan David i els seus homes van arribar a la població, la van trobar incendiada. Les seves dones, els seus fills i les seves filles havien estat enduts captius. Tant David com els homes que l'acompanyaven es posaren a plorar fent grans lamentacions, fins que ja no els quedaven més forces per a plorar. També les dues dones de David, Ahinóam de Jizreel i Abigail, la muller de Nabal, de Carmel, havien estat capturades. David es trobava en una situació molt delicada, perquè la tropa parlava d'apedregar-lo, afligits com estaven pensant en els seus fills i filles. Però, amb l'ajut del Senyor, el seu Déu, David va reprendre coratge i va dir al sacerdot Abiatar, fill d'Ahimèlec:
--Porta'm l'efod.
Abiatar va portar-li l'efod, i David va consultar el Senyor:
--Haig de perseguir aquesta banda? Els atraparé?
El Senyor li va respondre:
--Persegueix-la. L'atraparàs i alliberaràs els captius.
Immediatament, David, amb els sis-cents homes que l'acompanyaven, es va posar en marxa i van arribar al torrent de Bessor. 10 D'allí, David va continuar la persecució amb quatre-cents homes; els altres dos-cents, massa cansats per a travessar el torrent, es van quedar allà. 11 Llavors van trobar un egipci perdut en ple camp i el portaren a David. Li van donar pa per a menjar i aigua per a beure, 12 un pa de figues seques i dos raïms de panses. Amb el menjar, va reanimar-se. Feia tres dies i tres nits que no menjava ni bevia res. 13 David li preguntà:
--De qui ets i d'on ets, tu?
Respongué:
--Sóc un jove egipci, esclau d'un amalequita. El meu amo em va deixar abandonat fa tres dies, perquè estava malalt. 14 Havíem fet una incursió al Nègueb dels quereteus, al de Judà i al de Caleb, i vam incendiar Siclag.
15 David li va demanar:
--Em guiaràs fins aquesta banda?
Ell va respondre:
--Jura'm per Déu que no em mataràs ni em posaràs en mans del meu amo, i jo et guiaré fins aquesta banda.
16 L'hi va guiar, doncs. Els amalequites estaven escampats per tota la contrada, menjant, bevent i ballant, per celebrar el gran botí pres al país dels filisteus i al país de Judà. 17 L'atac de David va durar des de trenc d'alba fins al vespre de l'endemà. No se'n va escapar ni un, llevat de quatre-cents joves que van muntar en els seus camells i pogueren fugir. 18 David va recuperar tot el que els amalequites havien capturat, i també les seves dues dones. 19 No faltava ningú, ni petits ni grans, ni fills ni filles, ni res del botí ni del que s'havien endut. David ho va recuperar tot. 20 Va prendre als amalequites tots els seus ramats d'ovelles i vaques. Se'ls van endur davant l'altre bestiar i cridaven:
--És el botí de David!
21 David va arribar al torrent de Bessor, on s'havien quedat aquells dos-cents homes que estaven massa fatigats per a seguir-lo. Van sortir a rebre David i la seva gent. David s'avançà a saludar-los. 22 Llavors tots els dolents i mesquins d'entre els qui l'havien acompanyat digueren:
--Com que aquests no han vingut amb nosaltres, no els hem de donar res del botí que hem recuperat. Només la dona i els fills: que els prenguin i se'n vagin.
23 Però David digué:
--Germans, no podeu disposar així del que el Senyor ens ha concedit. Ell ens ha protegit i ha fet caure a les nostres mans la banda d'amalequites que ens havia atacat. 24 Qui us pot donar la raó? Tanta part ha de tenir en el botí qui va al combat com qui guarda el bagatge.
25 A partir d'aquell dia, David va instituir aquesta llei i aquest costum que vigeix encara avui.
26 Arribat a Siclag, David va enviar una part del botí als ancians de Judà, compatriotes seus, amb aquest missatge: «Aquí teniu, com a present, una part del botí que hem pres als enemics del Senyor.» 27 Va enviar-ne als de Betul, als de Ramat-Nègueb, als de Jatir, 28 als d'Aruedà, als de Xifamot, als d'Eixtemoa, 29 als de Racal, als dels pobles de Jerahmeel, als dels pobles dels quenites, 30 als d'Hormà, als de Boraixan, als d'Atac, 31 als d'Hebron i als de tots els altres llocs per on David i els seus homes havien passat.


Parábolas. Perdidos y hallados. Lucas 15: 1-7

Els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien:
--Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.
Jesús els va proposar aquesta paràbola:
--Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut"?
»Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.


Lucas 15 es, sin ningún tipo de dudas, uno de los más bellos capítulos de la Biblia. En el se encuentran tres parábolas, la oveja, la moneda y el hijo que son especialmente importantes porque nos hablan acerca del carácter de nuestro Dios y la actitud que tiene hacia las personas que no le conocen. Las tres parábolas, como lo indican los versículos que preceden a la primera, nacen como consecuencia de los comentarios negativos que los fariseos y los maestros de la ley hicieron ante el tipo de relaciones que frecuentaba y cultivaba Jesús. Estos dos colectivos se consideraban a sí mismos personas de alta condición moral, superiores a la media y, naturalmente, muy por encima de los recaudadores de impuestos y otras personas de mala reputación. Estos dos últimos resumían todo lo que ellos no querían ser y rechazaban. Las estrictas costumbres que los religiosos practicaban les impedían cualquier tipo de trato con aquellos personas a las que despreciaban profundamente. La actitud de Jesús les resultaba altamente escandalosa. El Maestro, no solamente se relacionaba con ellos, sino que frecuentaba sus casas y participaba de la mesa con ellos. Sentarse a la mesa era mucho más que alimentarse juntos. Era un símbolo inequívoco de camaradería, compañerismo y comunión. Que Jesús se relacionara con ellos estaba mal, que intimara era un total escándalo.


Los fariseos, escribas y maestros de la ley no tenían el más mínimo atisbo de compasión hacia los pecadores. Esa virtud no formaba parte de su vocabulario y estaban convencidos que Dios, justo hasta lo excelso, no podía tampoco tener ese tipo de actitudes hacia los impuros. En su comprensión del mundo los paganos estaban destinados a ser destruidos por Dios y eso era algo que ellos mismos esperaban y ansiaban poder ver. En contraste con la afirmación hecha por Jesús de que hay alegría en el cielo por un pecador que se convierte, ellos consideraban que la alegría se producía cada vez que uno era aniquilado ¡Tal era la visión y comprensión que tenían del Señor y su carácter!


Al meditar sobre esta parábola me pregunto cuáles serían los equivalentes contemporáneos de los recaudadores de impuestos y otras personas de mala reputación. ¿Nos escandalizaríamos de ver a Jesús relacionándose e incluso intimando con miembros de los colectivos LGBT? ¿Cuál sería su actitud hacia ellos? ¿Dónde deberíamos posicionarnos nosotros con respecto al colectivo antes mencionado, y otros muchos, que producen en nosotros un profundo rechazo e incluso desprecio?


¿Qué nos enseña Jesús acerca de cuál debería ser nuestra actitud hacia los colectivos moralmente reprobables?

LECTURA DIVENDRES 2/2/18: 1 SAMUEL 29 i LLUC 14:25-33


Divendres 2 de Febrer

1ª Samuel 29
Els filisteus van reunir totes les seves tropes a Afec. Els israelites estaven acampats a la font de Jizreel. Els cinc primers magistrats de les ciutats filistees desfilaven al capdavant de les columnes de mil i de cent homes. David i els seus homes desfilaven els darrers, amb Aquix. Els cinc magistrats dels filisteus van dir:
--Què hi fan, aquí, aquests hebreus?
Aquix els va respondre:
--¿No sabeu que és David, l'oficial de Saül, rei d'Israel? Ja fa un any o dos que és amb mi, i d'ençà que es va passar al meu servei no tinc res a dir d'ell.
Els generals dels filisteus, enfadats, li van dir:
--Fora aquest home! Que se'n torni al lloc que li tens assignat! No pot venir amb nosaltres a la guerra, que encara se'ns giraria en contra en plena batalla. Quin millor regal, per a reconciliar-se amb el seu senyor, que els caps dels nostres homes? ¿No és d'aquest David que cantaven, tot dansant: "Saül en mata a milers, i David, a desenes de milers"?
Llavors Aquix va cridar David i li digué:
--Et juro per la vida del Senyor que et tinc per un home honrat i que estic satisfet del teu comportament en l'exèrcit. No tinc res a dir contra tu des que vas arribar al meu país fins al dia d'avui. Però els altres primers magistrats no et veuen amb bons ulls. Vés-te'n, doncs, en pau, i no et faràs malveure dels magistrats dels filisteus.
David va replicar a Aquix:
--Però, què he fet? Quina queixa tens del teu servent, des del dia que vaig entrar al teu servei fins avui, que no pugui venir a combatre contra els enemics del rei, el meu senyor?
Aquix li va respondre:
--Jo t'aprecio com si fossis un enviat de Déu. Però els generals dels filisteus estan decidits a no deixar-te pujar amb nosaltres al combat. 10 Per tant, lleva't demà al matí i, amb els altres servidors meus que t'acompanyen, aneu-vos-en, així que es faci de dia, al lloc que us tinc assignat. No t'ho prenguis malament, que jo t'aprecio de debò.
11 David i els seus homes es llevaren de bon matí per retornar al país dels filisteus. Després els filisteus van pujar a Jizreel.


Parábolas. Cálculos previos. Lucas 14: 25-33
25 Molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué:
26 --Si algú ve a mi i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. 27 Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu.
28 »¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s'asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? 29 Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l'obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d'ell 30 dient: "Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar."
31 »O bé, quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s'asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? 32 I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l'altre encara és lluny.
33 »Així, doncs, el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu.


La reciente crisis económica dejó el paisaje español lleno de obras inacabadas como las que muestra la fotografía. Empresarios que no supieron o no pudieron hacer bien sus números y, consecuentemente, no pudieron terminar aquello que comenzaron. Esas obras son verdaderos monumentos a la imprevisión, a la falta de reflexión acerca de los costes implicados. Testimonios que llenan los pueblos y las ciudades españolas. Testigos mudos de un entusiasmo inicial que se demostró insostenible a lo largo del tiempo.

Si algo caracterizó siempre a Jesús fue su brutal honestidad. En términos de mercadeo podríamos afirmar que hizo todo lo posible por desanimar a las personas para que lo siguieran. Nunca prometió lo que no podía dar, tampoco edulcoró las implicaciones de seguirlo mostrándonos un camino de color rosa. Su invitación por medio de estas dos parábolas fue a tomar una decisión en favor suyo basada en la reflexión cuidada y serena de los puntos a favor y en contra, del precio que es necesario afrontar. Todos nosotros podemos mirar hacia atrás en nuestra experiencia y ver decisiones que fueron tomadas al albur, motivados por el entusiasmo, los buenos deseos, un flujo de adrenalina y, que sin embargo, el tiempo mostró que eran insostenibles, poco realistas y nada previsoras de los potenciales inconvenientes que podrían presentarse a lo largo del camino.

El camino del seguimiento de Jesús está también lleno de proyectos de discipulado fracasados. Personas que a mitad del camino consideraron que era demasiado duro, complicado y retador y, consecuentemente, prefirieron pararse y plantarse antes que seguir. Fallaron los recursos emocionales, intelectuales y espirituales para seguir adelante. No había la suficiente preparación para dicho viaje ni una clara comprensión de las dificultades que esperaban en el itinerario. No veo desprecio en los ojos de Jesús; tan sólo la tristeza por tanto dolor y sufrimiento que podrían haberse evitado simplemente con su consejo de calcular el precio que había que pagar antes de comenzar.

Por extensión las dos parábolas de este texto son una invitación para antes de comenzar cualquier proyecto en la vida hacer una valoración reflexiva de nuestra capacidad, no para ponerlo en marcha, sino para completarlo. Veo que en la Biblia lo que verdaderamente cuenta no son los buenos principios, más bien los buenos finales. 
¿En qué situaciones de tu vida son aplicables los principios de estas dos parábolas?

LECTURA DIJOUS 1/2/18: 1 SAMUEL 28 i MATEU 12:43-45


Dijous 1 de Febrer

1ª Samuel 28
Per aquell temps, els filisteus van posar en peu de guerra els seus exèrcits per anar a combatre contra Israel. Aquix va dir a David:
--Sàpigues que m'has d'acompanyar amb els teus homes a la guerra.
David li va respondre:
--Doncs tu ara veuràs com es porta aquest teu servidor.
Aquix digué a David:
--Molt bé. Et faré cap permanent de la meva guàrdia personal.
Samuel havia mort i tot Israel havia fet dol per ell. L'havien enterrat a Ramà, la seva població. Saül havia proscrit del país tots els nigromants i endevins.
Els filisteus van concentrar les tropes i acamparen a Xunem. Igualment Saül va reunir tot Israel i acampà a Guilboa. En veure el campament dels filisteus, Saül va tenir por i, ple d'esglai, va consultar el Senyor. Però el Senyor no responia, ni per somnis, ni per les sorts sacerdotals, ni pels profetes. Llavors Saül digué als seus oficials:
--Busqueu-me una nigromant i aniré a consultar-la.
Li van respondre:
--A Endor n'hi ha una.
Saül, disfressat perquè no el reconeguessin i acompanyat només de dos homes, va arribar de nit a casa de la dona nigromant. Saül li digué:
--Endevina'm el futur fent que pugi l'esperit del mort que jo t'indicaré.
La dona li va objectar:
--Ja saps el que ha fet Saül: ha exterminat del país els nigromants i endevins. Tu em pares una trampa que pot costar-me la vida.
10 Saül li va jurar:
--Per la vida del Senyor, t'asseguro que no et passarà res.
11 Llavors ella li va preguntar:
--Qui vols que t'evoqui?
Saül va dir:
--Evoca'm Samuel.
12 La dona va veure Samuel, va fer un xiscle i digué a Saül:
--Per què m'has enganyat? Tu ets Saül!
13 El rei va respondre:
--No tinguis por. Digues què veus.
La dona va dir:
--Veig un esperit que puja del fons de la terra.
14 El rei va preguntar:
--Digues quin aspecte té.
Ella va respondre:
--És un ancià que puja cobert amb el mantell de profeta.
Saül va comprendre que es tractava de Samuel i es va agenollar i es prosternà amb el front a terra. 15 Samuel digué a Saül:
--Per què em véns a pertorbar, evocant-me així?
Saül li va respondre:
--Em trobo en una situació desesperada. Els filisteus em fan la guerra i Déu s'ha allunyat de mi: ja no em respon ni pels profetes ni per somnis. Per això t'he evocat, perquè m'indiquis què haig de fer.
16 Samuel va dir:
--Si el Senyor s'ha allunyat de tu i va contra tu, per què m'interrogues? 17 El Senyor compleix allò que ja havia anunciat per la meva boca: t'ha pres el regne de les mans i l'ha passat a un altre, a David. 18 Ja que tu vas desobeir el Senyor i no vas executar la seva condemna contra els amalequites, ara el Senyor compleix amb tu això que va dir. 19 Més encara: junt amb tu, el Senyor posarà tot Israel en mans dels filisteus. Demà, tu i els teus fills sereu on jo sóc, i el Senyor haurà fet caure l'exèrcit d'Israel en mans dels filisteus.
20 A l'instant, Saül es va desplomar tan llarg com era, esglaiat per les paraules de Samuel. A més, li fallaven les forces, perquè no havia menjat res en tot el dia i en tota la nit. 21 Aquella dona se li va acostar i, veient-lo tan trasbalsat, li digué:
--La teva serventa t'ha cregut. M'he jugat la vida fent el que tu deies. 22 Ara creu-me tu a mi: fes-me el favor de prendre el mos de pa que et prepararé. Menja i reprèn les forces per a continuar el camí.
23 Ell s'hi negava i deia que no volia menjar res, però tant van insistir els seus homes i la dona, que finalment en va fer cas. S'aixecà de terra i s'assegué al divan. 24 Aquella dona va córrer a matar un vedell gras que tenia a casa, va pastar farina i cogué pans sense llevat. 25 Després ho va servir a Saül i als seus acompanyants, i ells s'ho van menjar. I se n'anaren aquella mateixa nit.


Parábolas. Resulta peor al final que al principio. Mateo 12: 43-45
43 »L'esperit maligne, quan surt d'un home, vaga pels llocs erms buscant repòs, però no en troba. 44 Aleshores es diu: "Me'n tornaré a casa meva, d'on he sortit." Hi arriba i la troba desocupada, escombrada i endreçada. 45 Llavors se'n va a buscar altres set esperits pitjors que ell, entren en aquell home i s'hi queden. Al final, l'estat d'aquell home és pitjor que abans. Així passarà amb la gent d'aquesta generació dolenta.

Nuevamente la parábola tiene dos aplicaciones, la inmediata y la universal. La primera de ellas tiene que ver con el rechazo que su generación hizo de Jesús. No cabe duda que la situación posterior de Israel vino a ser peor que la primitiva. La negativa a aceptar al Mesías dejó al pueblo sumido en una crisis espiritual aún más profunda y lo alejó históricamente de poder disfrutar la intervención de Dios y participar en su Reino. ¿Pero que hay acerca de la aplicación más universal?


Era la creencia en Israel que las casas abandonadas eran una invitación para los malos espíritus a vivir y adueñarse de ellas. Los judíos procuraban no acercarse demasiado a las viviendas que estaban desocupadas y pocos habrían aceptado irse a vivir a una casa que hubiera estado una larga temporada sin haber estado habitada; era una apuesta bastante segura por irse a vivir a un lugar habitado por malos espíritus. El principio que veo implícito es que el vacío siempre tiene que llenarse y si no se hace con las cosas adecuadas es una invitación a que lo hagan aquellas que son inadecuadas y potencialmente dañinas.


En términos prácticos veo que si Dios, su Palabra, su carácter, sus prioridades, sus valores, su forma de entender y ver el mundo no llenan nuestro corazón y nuestra vidas, otras cosas ajenas a Él comenzarán a implantarse, a echar raíces y a crecer, ocupando más y más lugar hasta que llegue un momento en que no haya espacio posible para Dios, su Reino y su misión. Cierro los ojos y puedo pensar en multitud de amigos y compañeros míos que comenzaron el camino del seguimiento del Maestro, sin embargo, en un momento determinado dejaron de llenarse de Dios y, naturalmente, otras cosas comenzaron a ocupar el lugar que a Él le correspondía arrinconándolo y llevándolo al margen o, en algunos casos, a la total expulsión de la vida que se saturó de otras prioridades. En este sentido es posible afirmar que su situación resulta peor al final que al principio. 

Yo diría que la creación tiene horror al vacío y cuando uno se presenta debe ser automáticamente llenado. 


¿Qué llena tu vida?

LECTURA DIMECRES 31/1/18: 1 SAMUEL 27 i MATEU 21:28-31


Dimecres 31 de Gener

1ª Samuel 27
David va pensar: «Qualsevol dia cauré en mans de Saül. No em queda més remei que refugiar-me al país dels filisteus. Només així Saül deixarà de perseguir-me dins el territori d'Israel i estaré fora del seu abast.»
Llavors se'n va anar i, amb els sis-cents homes que tenia, es va passar a Aquix, fill de Maoc, rei de Gat. David, amb els seus homes, cada un amb la seva família, vivia amb Aquix, a Gat. David hi vivia amb les seves dues dones, Ahinóam de Jizreel, i Abigail, la muller de Nabal, de Carmel. Saül va saber que David havia fugit a Gat i ja no el va perseguir més.
David va dir a Aquix:
--Si he merescut el teu favor, indica'm alguna població de la rodalia on pugui residir. No cal pas que el teu servidor s'estigui vora teu, a la capital.
Aquell mateix dia, Aquix li va assignar Siclag. Per això Siclag ha estat dels reis de Judà fins al dia d'avui. L'estada de David al país dels filisteus va durar un any i quatre mesos. David, amb els seus homes, s'infiltrava pel territori dels gueixurites, dels guerizites i dels amalequites; són les tribus que habiten a la regió que s'estén des de Tèlem, anant cap a Xur i fins a Egipte. Quan David atacava aquell territori, no deixava vius ni homes ni dones. S'enduia ovelles, vaques, ases, camells i també la roba, i després se'n tornava i anava a trobar Aquix. 10 Quan Aquix li preguntava on havia fet aquella vegada la incursió, David responia: «Al Nègueb de Judà», o bé: «Al Nègueb de Jerahmeel», o bé: «Al Nègueb dels quenites.» 11 David no deixava que arribessin vius a Gat ni homes ni dones, perquè temia que denunciessin allò que havia fet. Tal va ser la manera de fer i de viure de David tot el temps de la seva estada al país dels filisteus. 12 Aquix es fiava d'ell, perquè pensava: «David s'ha fet odiós a Israel, el seu poble, i sempre més haurà d'estar al meu servei.»


Parábolas. ¿Cuál de los dos cumplió el mandato del padre?. Mateo 21:28-31
28 »Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir:
»--Fill, vés avui a treballar a la vinya.
29 »Ell li va respondre:
»--No hi vull anar.
»Però després se'n penedí i va anar-hi. 30 Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre:
»--De seguida, senyor.
»Però no hi va anar.
31 Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?
Li responen:
--El primer.
Jesús els diu:
--Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. 32 Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut.

Como tantas parábolas esta tiene una aplicación inmediata para los oyentes originales y otra más universal para todos nosotros. En cuanto a la primera, sus primitivos oyentes fueron los jefes de los sacerdotes y los ancianos que cuestionaron a Jesús por haber expulsado a los mercaderes del templo. El Maestro no les responde sus preguntas, sin embargo, los confronta con esta parábola. La interpretación es evidente y cae por sí misma. Los sacerdotes, escribas y ancianos se llenaban la boca con el nombre de Dios, su voluntad y su ley; ahora bien, cuando el Señor vino en forma humana no respondieron a su llamado. Contrariamente, aquellos que según la casta religiosa de Israel eran despreciables y estaban fuera del círculo de la bendición de Dios, recaudadores de impuestos y prostitutas entre otros, respondieron gozosamente a su llamado inclusivo. 

Personalmente me ha hecho pensar y me ha desafiado enormemente lo que podría ser una aplicación más universal de la misma. Me genera muchas dudas y preguntas la realidad de que muchos que nos denominamos seguidores del Maestro vivimos de tal manera que nuestro estilo de vida invalida nuestro discurso. No cabe duda que tenemos un lenguaje religioso, ciertas prácticas y costumbres y que nos gozamos en considerarnos superiores moralmente a la media de la población. Sin embargo, nuestras escandalosas omisiones en comprometernos y tratar de paliar las necesidades de un mundo roto, desautorizan nuestras vidas a los ojos de Dios y del mundo. Somos muy parecidos al segundo hijo de la parábola. Afirmamos pero luego no hacemos. 

En contraste tenemos a tantas y tantas personas en este mundo que no conocen a Dios, no tienen una relación personal con Él e incluso abiertamente lo rechazan (No en pocos casos debido a la incoherencia de aquellos que nos llamamos sus seguidores) y, sin embargo, tanto si no nos gusta, no lo admitamos, nos resulte chocante e incluso vergonzante viven abierta y fuertemente comprometidos con un mundo roto y sus necesidades de todo tipo. Honestamente, no sé a ti que sentimientos y pensamientos te genera esa realidad, pero a mí me lleva a verme confrontado con las palabras que el mismo Jesús pronunció: "¿Cuál de los dos cumplió el mandato de su padre?". 
¿Cuál de los dos hijos representa mejor tu situación?