Dilluns 5 de Febrer
1ª Samuel 31
1 Entretant, els filisteus havien atacat els israelites. Aquests van fugir i molts van caure morts a les muntanyes de Guilboa.
2 Els filisteus perseguien de prop Saül i els seus fills, i van matar Jonatan, Abinadab i Malquixua, fills de Saül.
3 Llavors el pes del combat es va abocar contra Saül. Els arquers el van descobrir i el feriren greument.
4 Saül va ordenar al seu escuder:
--Desembeina l'espasa i clava-me-la, abans no arribin aquests incircumcisos i ho facin ells: em convertiria en la seva riota.
Però l'escuder no va gosar clavar-la-hi, pel gran respecte que li tenia. Llavors Saül va plantar a terra l'espasa i s'hi tirà al damunt.
5 En veure l'escuder que Saül era mort, també es va tirar sobre l'espasa i va morir amb ell.
6 Així Saül, els seus tres fills, el seu escuder i tots els seus homes van morir plegats aquell dia.
7 En veure la derrota de l'exèrcit d'Israel i la mort de Saül i dels seus fills, els israelites de l'altra banda de la vall i de més enllà del Jordà van abandonar les seves poblacions i van fugir. Els filisteus les van ocupar i s'hi establiren.
8 L'endemà, quan els filisteus anaren a espoliar els cadàvers, van trobar Saül i els seus tres fills morts a les muntanyes de Guilboa.
9 Van decapitar Saül, el despullaren de les seves armes i van passejar el seu cap per tot Filistea, per portar la bona notícia de la victòria als seus ídols i al seu poble.
10 Van dipositar les armes de Saül al temple d'Astarte i van clavar el seu cadàver a la muralla de Bet-Xean.
11 Quan els habitants de Jabeix-Galaad van sentir a dir el que els filisteus havien fet amb Saül,
12 tots els homes valents van sortir de la ciutat i, després de caminar tota la nit, s'endugueren els cadàvers de Saül i dels seus fills de la muralla de Bet-Xean, els van portar a Jabeix i allà els van incinerar.
13 Recolliren els ossos i van enterrar-los sota el tamariu de Jabeix. Després van dejunar set dies.
Parábolas. Perdidos y hallados, la
oveja. Lucas 15: 1-7
1 Els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo.
2 Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien:
--Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.
3 Jesús els va proposar aquesta paràbola:
4 --Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba?
5 I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria
6 i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut"?
7 »Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
Vale la pena recordar nuevamente que el
centro de estas parábolas es Dios y su actitud hacia las personas que no
le conocen y no tienen la oportunidad de una relación personal y significativa
con Él. Por tanto, creo que la reflexión y las enseñanzas deben girar alrededor
de ese vértice. Hay tres cosas que poderosamente me llaman la atención.
Primero, el valor que Dios da a un único individuo. Honestamente, 99 no es un
mal número. El rastreo de las oveja perdida era una tarea ardua y peligrosa. No
es aventurado afirmar que el pastor se jugaba la vida en los múltiples
accidentes geográficos de las tierras de Palestina y las alimañas que poblaban
la zona, especialmente durante las noches. Hasta cierto punto su búsqueda de la
oveja perdida podía suponer un peligro para el resto del rebaño, que aunque
puesto a buen recaudo como afirma el texto, podía sufrir la ausencia del
pastor.
Segundo, el Dios que toma la iniciativa. Es
un principio espiritual que nunca hemos de perder de vista. Jesús afirmó ante
los fariseos que "mi Padre siempre trabaja y por eso yo trabajo". El
Señor ni ha cesado, ni cesa, ni cesará en continuar tomando la iniciativa de
acercarse y acercar al pecador hacia Él. Estoy convencido que utiliza las
circunstancias, experiencias, personas y situaciones de la vida para
trabajar en el corazón de aquellos que necesitan de Él. Todo ello en unión
con el Espíritu Santo, el único que puede convencer a una persona de la
necesidad de Dios. A menudo tengo la tendencia a creer que el hecho de que las
personas se acerquen al Padre depende mí y mi diligencia. Sin obviar mi
responsabilidad al respecto me produce un gran descanso saber que es totalmente
al contrario, Dios es el gran iniciador.
Tercero, el Dios que se goza. El gozo es un
sentimiento mucho más profundo que la alegría. Esta última es pasajera,
circunstancial, fruto de estímulos externos. El gozo es permanente, un estado
de íntima satisfacción por el logro de algo altamente deseado y preciado. Me
produce una profunda emoción el pensar en un Dios al que los millones de
seguidores que ya tiene, todos aquellos que viven intentando hacer su voluntad,
no le privan del gozo y la profunda satisfacción de ver que alguien más a
vuelto a casa para tener una relación personal con Él.
Piensa en estas tres características de Dios: el
valor de uno, la iniciativa y el gozo ¿Cuán presentes están en tu relación
hacia aquellos que no conocen al Señor?