LECTURA DIMARTS 3/4/18: 2 REIS 5 i MARC 3:3-5

Dimarts 3 d’Abril

2ª Reis 5

1 Naaman, el general en cap de l'exèrcit del rei dels arameus, era un personatge molt considerat, íntim del seu sobirà, perquè per mitjà d'ell el Senyor havia concedit la victòria a l'exèrcit arameu. Era un bon guerrer, però tenia la lepra.

2 Els arameus, en una incursió, s'havien endut captiva del territori d'Israel una noieta, que va quedar al servei de la dona de Naaman. 3 Aquesta minyona va dir a la seva mestressa:

--Tant de bo que el meu senyor anés a veure el profeta que hi ha a Samaria! El curaria de la lepra.

4 Naaman ho va comunicar al seu sobirà:

--La noia vinguda del país d'Israel ha dit tal i tal cosa.

5 El rei dels arameus va respondre:

--Vés-hi. Et faré una carta per al rei d'Israel.

Naaman va emprendre la marxa. Portava trenta mil peces de plata, sis mil peces d'or i deu vestits nous. 6 En arribar, va presentar al rei d'Israel la carta, que deia: «Juntament amb la present carta, t'envio el meu servent Naaman perquè el curis de la lepra.»

7 Quan el rei d'Israel va llegir aquella carta, es va esquinçar els vestits i exclamà:

--Que potser sóc un déu, capaç de donar la mort o la vida, perquè m'enviï aquest home i em digui que el curi de la lepra? Fixeu-vos-hi bé i veureu com només busca raons!

8 Eliseu, l'home de Déu, va sentir a dir que el rei d'Israel s'havia esquinçat els vestits i envià a dir-li:

--Per què t'has esquinçat els vestits? Que aquest home em vingui a veure i sabrà que hi ha un profeta a Israel.

9 Naaman va arribar amb els seus cavalls i el seu carruatge i s'aturà a l'entrada de la casa d'Eliseu. 10 Aquest va enviar un missatger que li digués:

--Vés, renta't al Jordà set vegades i la teva pell quedarà neta de la lepra.

11 Naaman es va enfadar i se'n tornava tot dient:

--Jo em pensava que sortiria ell en persona i, dret, invocaria el nom del Senyor, el seu Déu, mouria la mà cap a la meva pell malalta i així la lepra fugiria. 12 ¿És que els rius de Damasc, l'Amanà i el Parpar, no valen més que totes les aigües d'Israel? ¿No podia jo rentar-me en qualsevol d'ells i així quedar net de la lepra?

Va fer mitja volta i se n'anava tot indignat. 13 Però els seus servidors es van acostar per parlar-li. Li digueren:

--Pare, si el profeta t'hagués prescrit una cosa difícil, no l'hauries feta? Doncs molt més si tan sols t'ha dit: "Renta't i quedaràs net de la lepra."

14 Llavors Naaman va baixar al Jordà, va banyar-s'hi set vegades, tal com l'home de Déu li havia dit, i la seva pell es tornà com la d'una criatura acabada de néixer: havia quedat net de la lepra. 15 Després retornà amb tot el seu seguici a casa de l'home de Déu, hi entrà i, dret davant d'ell, va proclamar:

--Ara sé del cert que en tota la terra no hi ha cap més déu que el Déu d'Israel. Fes-me la mercè d'acceptar un present d'aquest servent teu.

16 Però Eliseu va respondre:

--Et juro pel Senyor, de qui sóc servent, que no acceptaré res.

Naaman insistia perquè acceptés, però Eliseu s'hi va negar. 17 Llavors Naaman digué:

--Ja que no acceptes cap obsequi, permet que faci carregar dues mules amb terra d'aquest país, perquè aquest servent teu no oferirà cap més holocaust o sacrifici a altres déus sinó tan sols al Senyor. 18 Però que el Senyor vulgui perdonar a aquest servent teu una sola cosa: quan el meu sobirà va al temple del seu déu Rimmon per adorar-lo, es recolza en el meu braç, i jo m'he de prosternar amb ell en aquell temple. Quan m'hagi de prosternar en el temple de Rimmon, que el Senyor vulgui perdonar aquest gest al teu servent.

19 Eliseu li va respondre:

--Vés-te'n en pau.

I se'n va anar. Quan ja era a una certa distància, 20 Guehazí, el servent d'Eliseu, es digué: «El meu senyor ha estat massa indulgent amb Naaman, aquest arameu, quan ha refusat els presents que li portava. Tan cert com viu el Senyor: si l'encalço, encara en podré treure alguna cosa!»

21 I Guehazí es posà a córrer darrere de Naaman. Quan aquest el veié córrer darrere seu, cuità a baixar del carruatge, va anar a trobar-lo i el saludà:

--Tot va bé?

22 Ell va respondre:

--Tot bé. El meu senyor m'envia a dir-te: "M'acaben d'arribar de les muntanyes d'Efraïm dos joves d'un grup de profetes; dóna'm, si et plau, per a ells tres mil peces de plata i dos vestits nous."

23 Naaman li va dir:

--Digna't acceptar sis mil peces.

Naaman va insistir i va lligar en dos sacs les sis mil peces de plata, va afegir-hi els dos vestits i ho va donar a dos criats perquè ho portessin davant de Guehazí. 24 En arribar a l'Ófel, Guehazí s'ho va quedar tot a casa seva, va fer marxar els dos criats 25 i anà a presentar-se al seu senyor. Eliseu li preguntà:

--D'on véns, Guehazí?

Ell respongué:

--El teu servent no ha anat enlloc.

26 Però Eliseu va replicar:

--¿Et penses que jo no hi era present, quan aquell home ha baixat del carruatge i ha vingut a trobar-te? ¿És aquest el moment d'aplegar diners i vestits, i adquirir oliverars i vinyes, ovelles i vaques, esclaus i esclaves, 27 ara que la lepra de Naaman se t'encomana a tu i a la teva descendència per sempre?

I Guehazí va sortir leprós de la presència d'Eliseu, blanc com la neu.

Jesús. Las tradiciones III. Marcos 3: 3-5

3 Jesús diu a l'home que tenia la mà paralitzada:

--Aixeca't i posa't aquí al mig.

4 Llavors els pregunta:

--Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?

Però ells callaven. 5 Jesús se'ls anà mirant, indignat i entristit per l'enduriment del seu cor, i digué a aquell home:

--Estén la mà.

Ell la va estendre, i la mà recobrà el moviment.

Este relato aparece en los tres evangelios sinópticos. Hay breves variaciones entre uno y otro. En uno de los textos son los fariseos los que plantean la cuestión sobre lo lícito o no de sanar en el día sábado; en los otros es el mismo Jesús quien lo pone sobre la mesa. El punto central, sin embargo, es en todos ellos el mismo, las necesidades del ser humano versus la prioridad en mantener las tradiciones religiosas.

Jesús estaba quebrantando la observancia del sábado de forma intencional y premeditada. Sabía lo que hacía. La tradición impedía que se sanara en el día de reposo porque curar era trabajar. Ciertamente había excepciones relacionadas con personas cuya vida estaba en riesgo. Era evidente, no obstante, que la situación de aquel hombre no entraba en dicha categoría y bien podría haber sido sanado el día siguiente sin que ello hubiera significado un cambio dramático en sus circunstancias. Pero la oportunidad se presenta y, sin ninguna duda, Jesús la utiliza con un doble propósito: hacer el bien a alguien en necesidad y marcar las prioridades que deben regir la vida de sus seguidores. El Maestro era un observante de la ley. Era frecuente verlo en las sinagogas y acudir al templo. Celebraba la Pascual y otras fiestas importantes de Israel. Frente a nuestra tendencia de polarizarnos hacia un extremo u otro, Él nos muestra que el discernimiento siempre es fundamental y que cuando se trata de priorizar siempre hemos de darle preeminencia al ser humano y sus necesidades por encima de las tradiciones y reglas religiosas por muy queridas, valiosas y reverenciadas que aquellas sean. 

Hay dos cosas más que me llaman la atención en este pasaje. La primera es la reacción de Jesús ante la mente cerrada de los religiosos. Dos sentimientos muy poderosos son mencionados: la ira y la tristeza. La primera es una reacción producida cuando uno siente que sus valores morales más íntimos e importantes han sido violados o confronta situaciones que considera inaceptables. Es una reacción de indignación ante lo que se considera ofensivo y ultrajoso. La segunda es definida como un dolor emocional o estado afectivo provocado por un decaimiento espiritual. ¿Podemos imaginar el estado anímico de Jesús ante la actitud de indiferencia de los fariseos delante del dolor humano? ¿Podemos imaginar cómo éste se reflejó en su rostro? La otra cosa que me llama la atención es la respuesta de los fariseos, deciden acabar con Jesús y comienzan a conspirar en su contra. 

Creo que los seres humanos somos intolerantes como consecuencia del pecado y esto se manifiesta de múltiples maneras. Pero tal vez la intolerancia más peligrosa es la de las personas religiosas. Podemos comprobarlo con los radicalismos de uno u otro color. En el nombre del dios de turno generamos todo un sistema de creencias, valores y tradiciones que no aceptamos que nada ni nadie lo cuestione y, si alguien lo hace, cargamos contra él incluso con violencia si es preciso. Los cristianos no estamos exentos de ese peligro y con frecuencia a lo largo de nuestra historia pasada y presente lo hemos practicado con refinamiento. Jesús nos enseña que para Dios es más importante un ser humano y sus necesidades que cualquier tradición, principio o dogma religioso y que cuando ambas cosas entren en conflicto es fácil saber por cuál optar. 

¿Cuál es tu opción? ¿Cómo se manifiesta en tu vida cotidiana?

LECTURA DILLUNS 2/4/18: 2 REIS 4 i MATEU 9:13

Dilluns 2 d’Abril

2ª Reis 4

1 La viuda d'un home que havia estat membre d'un grup de profetes va suplicar Eliseu dient-li:

--El teu servent, el meu marit, s'ha mort, i tu ja saps que el teu servent reverenciava el Senyor. Ara ha vingut un creditor seu que es vol quedar els meus dos fills per esclaus.

2 Eliseu li va respondre:

--Què puc fer per tu? Digues-me què tens a casa.

Ella li va dir:

--Aquesta serventa teva no té a casa res més que una ampolleta d'oli.

3 Eliseu li digué:

--Vés a manllevar gerres als teus veïns de carrer, tantes gerres buides com puguis. 4 Després torna a casa teva, tanca-t'hi amb els teus fills, aboca aquell oli a totes les gerres i vés retirant les que estiguin plenes.

5 Ella se'n va anar i es tancà a casa amb els seus fills. Aquests li acostaven les gerres i ella hi anava abocant l'oli. 6 Quan van ser totes plenes, la dona digué a un dels seus fills:

--Porta'm una altra gerra.

Ell li va respondre:

--No en queda cap més.

I l'oli parà de rajar. 7 Llavors anà a comunicar-ho a l'home de Déu, i aquest li va dir:

--Vés a vendre l'oli, paga el deute, i tu i els teus fills viviu del que quedi.

8 Un dia que Eliseu passava per Xunem, una dona benestant el va convidar amb insistència a menjar. Des d'aquell dia, cada vegada que passava per allí s'hi quedava a menjar. 9 Ella va dir al seu marit:

--Jo sé del cert que aquest home que sempre ve a casa és un sant home de Déu. 10 Construïm-li al terrat una petita cambra i posem-hi un llit, una taula, una cadira i un llum, perquè s'hi pugui retirar sempre que vingui.

11 Un dia que Eliseu hi va anar, es retirà en aquella cambra i va estirar-se damunt el llit. 12 Llavors va dir al seu servent Guehazí:

--Crida aquesta xunemita.

El servent la va fer venir i ella es quedà dreta davant d'ell. 13 Eliseu va dir al servent:

--Digues-li: "Tu ens has tingut totes aquestes atencions. Què puc fer, doncs, per tu? Vols que parli a favor teu al rei o al general en cap de l'exèrcit?"

Ella va respondre:

--Jo visc sense dificultats entre la gent del meu poble.

14 Però Eliseu insistia:

--Què podríem fer per ella?

Guehazí va respondre:

--Malauradament no té fills, i el seu marit ja es fa vell.

15 Eliseu va dir:

--Crida-la.

Guehazí la va cridar, i ella es va quedar dreta a la porta. 16 Eliseu li digué:

--L'any que ve, per aquest temps, tindràs un fill als braços.

Ella va respondre:

--Oh, senyor meu, home de Déu, no enganyis aquesta teva serventa!

17 Ella, però, va quedar embarassada i l'any següent, en aquell mateix temps, tenia un fill, tal com Eliseu li havia anunciat.

18 El nen es va fer gran. Un dia que havia anat a trobar el seu pare, que era amb els segadors, 19 va exclamar:

--Quin mal de cap, pare! Quin mal de cap!

El pare va dir a un criat seu:

--Porta'l a la seva mare.

20 El criat el va agafar i el va dur a la seva mare. Ella el va tenir a la falda fins que, a migdia, va morir. 21 Llavors ella pujà a ajeure'l al llit de l'home de Déu, va tancar la porta i va sortir. 22 Després va cridar el seu marit i li digué:

--Envia'm un dels criats amb una somera, que vaig a trobar l'home de Déu i torno.

23 Ell va replicar:

--Per què has d'anar a trobar-lo precisament avui? No és pas lluna nova ni dissabte.

Ella simplement va contestar:

--Adéu!

24 La dona va fer ensellar la somera i ordenà al criat:

--Guia i no t'aturis fins que no t'ho digui.

25 Es va posar en camí i arribà fins a l'home de Déu, que era a la muntanya del Carmel. Quan l'home de Déu, de lluny estant, la va veure, digué al seu servent Guehazí:

--Mira, és aquella xunemita. 26 Corre a trobar-la i pregunta-li: "Com estàs? I el teu marit? I el fill, què fa?"

Ella va respondre:

--Tots bé.

27 Però quan va arribar on era l'home de Déu, a la muntanya, s'abraçà als seus peus. Guehazí es va acostar i anava a apartar-la, però l'home de Déu va dir:

--Deixa-la, que té l'ànima plena d'amargor. El Senyor m'ho havia amagat, no m'ho havia revelat.

28 Ella va exclamar:

--¿Que te'l vaig demanar, jo, un fill, senyor meu? ¿No et vaig dir que no m'enganyessis?

29 Eliseu va dir a Guehazí:

--Lliga't la roba a la cintura, pren el meu bastó i vés a Xunem. Si trobes algú, no el saludis, i si algú et saluda, no li responguis. Quan hi arribis, posa el meu bastó sobre la cara de l'infant.

30 Però la mare del noi insistia:

--Per la vida del Senyor i per la teva pròpia vida, et juro que no et deixaré estar.

Ell, doncs, es va alçar i la va seguir. 31 Guehazí se'ls havia avançat i havia posat el bastó sobre la cara del noi, però com que no parlava ni donava senyals de vida, va tornar cap a Eliseu i li comunicà:

--El noi no s'ha despertat.

32 Eliseu va arribar a la casa i trobà el nen mort ajagut en el seu propi llit. 33 Va entrar, va tancar la porta, i es quedaren tots dos sols. Llavors va pregar al Senyor. 34 Després s'estirà al llit damunt l'infant i posà la seva boca sobre la d'ell, els seus ulls sobre els d'ell, les seves mans sobre les d'ell, i es quedà estirat al seu damunt, fins que el cos de l'infant s'anà escalfant. 35 Després va caminar d'ací d'allà per la casa, tornà a pujar i va estirar-se una altra vegada damunt l'infant. Llavors el nen va esternudar set vegades i va obrir els ulls. 36 Eliseu va cridar Guehazí i li digué:

--Fes venir la xunemita.

La va cridar, ella va venir, i Eliseu li digué:

--Emporta't el teu fill.

37 Ella va entrar i es va llançar als seus peus, prosternant-se fins a tocar a terra. Després va prendre el seu fill i se'n va anar.

38 Eliseu se'n va tornar a Guilgal. Al país hi regnava la fam. Els del grup de profetes estaven allà asseguts davant d'ell. Eliseu va dir al seu servent:

--Prepara l'olla més grossa i cou una minestra per a tot el grup.

39 Un d'ells, que havia anat al camp a recollir herbes comestibles, havia trobat una mena de parra silvestre i s'havia omplert la falda del mantell de carabassetes bordes. Sense saber què era, en arribar les va tallar a trossets i va tirar-les a l'olla de la minestra. 40 En van servir a aquells homes per menjar; així que tastaren la minestra, cridaren:

--Hi ha la mort dintre aquesta olla, home de Déu!

I no en podien menjar.

41 Eliseu va ordenar:

--Porteu farina.

En va tirar a l'olla i digué:

--Serveix-ne a tothom i que mengin tranquils.

A l'olla ja no hi havia res dolent.

42 Va arribar un home de Baal-Xalixà que portava a l'alforja, per a l'home de Déu, els pans de les primícies: vint pans d'ordi i gra novell. Eliseu va dir al seu servent:

--Dóna-ho a la gent i que en mengin.

43 Ell va respondre:

--Com vols que reparteixi això entre cent persones?

Eliseu va insistir:

--Dóna-ho a la gent i que en mengin, perquè això diu el Senyor: "En menjaran i encara en sobrarà."

44 El servent els ho va repartir, en van menjar i encara va sobrar-ne, tal com el Senyor havia dit.

Jesús. Las tradiciones II. Mateo 9: 13

Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors.

Dios, en la persona de Jesús, afirma que su deseo es misericordia y no sacrificios. Probablemente el equivalente contemporáneo sería misericordia quiero y no reuniones de adoración y alabanza. Dios está haciendo explícitas sus expectativas con relación a su pueblo. Sorprende que nosotros seamos tan pertinaces en continuar ofreciéndole a nuestro Señor aquello que no es prioritario para Él mientras que tranquilamente desechamos sus demandas. No tengo la más mínima duda que habrá personas que al leer mis líneas anteriores reaccionarán. No estoy afirmando que la adoración y la alabanza sean malas ¡Para nada! El propio Jesús nos enseñó la sabia actitud de que una cosa es necesario hacer sin dejar de hacer la otra. Lo que afirmo es que si hemos de priorizar una cosa sobre la otra las palabras del Maestro no dejan lugar a dudas, la misericordia es prioritaria. Dios lo declara tanto en el Antiguo como en el Nuevo Testamento. Él lo afirma, no yo. Si alguien no está de acuerdo sería bueno clarificarlo con el emisor del mensaje. Nunca es buena política matar al mensajero porque no nos guste el mensaje. No es buena política pero es algo habitual. El mensajero es vulnerable y podemos hacer con él lo que no podemos o no nos atrevemos a hacer con el emisor.

La misericordia está siempre orientada a nuestro prójimo. Por tanto, nos compromete. La adoración y la alabanza no nos comprometen necesariamente a nada. Puedo cantar, elevar salmos, alzar mis manos, poner cara de circunstancias y concentración espiritual y, al salir del lugar de cultos, seguir como si nada y sin ningún tipo de compromiso hacia mi prójimo necesitado. Pero no puedo sentir misericordia sin actuar. Ésta siempre lleva a la acción orientada al otro, de lo contrario no es auténtica misericordia, es simplemente sentimentalismo, pura emoción carente de significado. Santiago, el hermano de Jesús, y un pragmático de mucho cuidado ya afirmó que la auténtica religión pasa por el compromiso con el prójimo vulnerable y necesitado. Sinceramente pienso que es más fácil optar por la adoración que por la misericordia. La primera es una opción menos arriesgada y mejor valorada en la iglesia contemporánea. Tal vez nuevamente cobra sentido para nuestra realidad actual las palabras del Señor cuando afirmó: "Este pueblo con sus labios me adora pero su corazón está lejos de mí" Tiene todo el sentido porque el corazón de Dios es pura compasión. 

¿Cómo están tus niveles de compasión? ¿Qué efecto debe tener sobre tu vida las palabras del Maestro?

Diumenge 1 d’Abril Comparteix el que has après amb els germans.

LECTURA DISSABTE 31/3/18: 2 REIS 3 i MARC 2:23-28

Dissabte 31 de Març

2ª Reis 3

1 Jehoram, fill d'Acab, començà a ser rei d'Israel a Samaria l'any divuitè del regnat de Josafat, rei de Judà. Va regnar dotze anys. 2 Jehoram ofenia el Senyor amb el seu mal comportament, per bé que no tant com el seu pare ni com la seva mare, ja que va fer retirar el pilar sagrat de Baal que el seu pare havia erigit. 3 Però va continuar aferrat als pecats que Jeroboam, fill de Nebat, havia fet cometre a Israel; no se'n va apartar. 4 Meixà, rei de Moab, criava ramats i pagava al rei d'Israel un tribut de cent mil anyells i la llana de cent mil moltons. 5 A la mort d'Acab, el rei de Moab es va revoltar contra el rei d'Israel. 6 El rei Jehoram va sortir en campanya des de Samaria i passà revista a tot l'exèrcit d'Israel. 7 Jehoram envià a dir a Josafat, rei de Judà: --El rei de Moab s'ha revoltat contra mi. Vols venir amb mi a fer la guerra contra els moabites? Li va respondre: --Sí que hi vindré. Jo faré com tu, el meu poble farà com el teu poble, i els meus cavalls, com els teus. 8 Jehoram preguntà: --Per quin camí hi pujarem? Josafat li respongué: --Pel camí del desert d'Edom. 9 El rei d'Israel, el rei de Judà i el rei d'Edom es van posar en marxa. Feren una gran volta, que durà set dies, i finalment se'ls acabà l'aigua, tant per a la tropa com per a les bèsties que transportaven els bagatges. 10 El rei d'Israel va exclamar: --Segur que el Senyor ha posat en peu de guerra aquests tres reis per deixar-los en mans dels moabites! 11 Josafat va demanar: --No hi ha aquí cap profeta del Senyor per a poder consultar el Senyor per mitjà d'ell? Un dels oficials del rei d'Israel va respondre: --Aquí hi ha Eliseu, fill de Xafat, el qui tirava l'aigua a les mans d'Elies. 12 Josafat va afegir: --La paraula del Senyor és amb ell. Llavors el rei d'Israel, amb Josafat i el rei d'Edom, van baixar a trobar-lo. 13 Eliseu va dir al rei d'Israel: --Deixa'm estar! Vés a trobar els profetes del teu pare i de la teva mare! El rei d'Israel va replicar: --De cap manera! Segur que el Senyor ha posat en peu de guerra aquests tres reis per deixar-los en mans dels moabites! 14 Eliseu va respondre: --Per la vida del Senyor de l'univers, de qui sóc servent, et juro que si no fos per respecte a Josafat, rei de Judà, no faria cas de tu ni et miraria. 15 Ara porteu-me un músic. Mentre el músic tocava, la mà del Senyor s'apoderà d'Eliseu, 16 que exclamà: --Això diu el Senyor: "Ja podeu cavar fosses i més fosses en aquesta vall." 17 Perquè això diu el Senyor: "No sentireu vent ni notareu pluja, però aquesta vall s'omplirà d'aigua i en podreu beure vosaltres, els vostres ramats i les vostres bèsties de càrrega." 18 I això encara serà poc per al Senyor: també farà caure els moabites a les vostres mans. 19 Arrasareu totes les ciutats fortificades i les millors de les altres ciutats, tallareu tots els arbres fruiters, cegareu tots els pous i cobrireu de pedres tots els bons camps de conreu. 20 L'endemà al matí, a l'hora de l'ofrena, començà a venir aigua del cantó d'Edom i la terra es va inundar. 21 Entretant, tots els moabites s'havien assabentat que aquells reis pujaven a atacar-los, i tots havien estat mobilitzats, des dels qui tenien edat d'empunyar les armes fins als més grans, i s'havien apostat a la frontera. 22 Quan al matí es van llevar i el sol resplendia sobre les aigües, els moabites van veure davant seu l'aigua vermella com la sang, 23 i exclamaren: --És sang! Aquests reis s'han barallat espasa en mà i s'han mort els uns als altres. Al pillatge, moabites! 24 Però quan van arribar al campament d'Israel, els israelites van alçar-se i atacaren els moabites, que fugiren del seu davant. Llavors els israelites van envair el país i anaren derrotant els moabites. 25 Van arrasar les ciutats; tots i cada un tiraven pedres a tots els bons camps de conreu fins a cobrir-los; van cegar tots els pous i van tallar tots els arbres fruiters. Només quedaven les muralles de Quirharèsset, però els foners la van encerclar i van iniciar l'atac. 26 Quan el rei de Moab veié que tenia perduda la batalla, prengué set-cents homes armats d'espases i provà de fer una sortida en direcció al reialme dels arameus, però van fracassar. 27 Llavors va agafar el seu fill primogènit, que l'havia de succeir en el tron, i l'oferí en holocaust sobre la muralla. La indignació contra els israelites va ser tan gran, que s'hagueren de retirar i se'n tornaren al seu país.

Jesús. Las tradiciones I. Marcos 2: 23-28

23 Un dissabte, Jesús passava per uns sembrats. Tot fent camí, els seus deixebles es posaren a arrencar espigues. 24 Els fariseus li van dir: --Mira, per què fan en dissabte això que no és permès? 25 Jesús els respon: --¿No heu llegit mai què va fer David quan van tenir necessitat de menjar ell i els qui anaven amb ell? 26 Tal com es diu en el passatge del gran sacerdot Abiatar, David va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d'ofrena, que solament poden menjar els sacerdots, i en va donar també als qui l'acompanyaven. 27 I els deia: --El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. 28 Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte.

Jesús tenía amistades peligrosas pero también tenía enemigos aún más peligrosos. Los enfrentamientos con la casta religiosa fueron constantes y quedan reflejados a lo largo de los relatos evangélicos. Yo no creo que fueran mala gente, simplemente personas desenfocadas. No dudo que, como en todo grupo humano, hubiera personas que pertenecían al mismo porque eso les brindaba poder, influencia y la posibilidad de escalar socialmente. Ser fariseo, escriba o doctor de la ley representaba un prestigio entre sus contemporáneos. Pero también estoy convencido que muchos de ellos eran personas sinceras y honestas que debían tratar de vivir su fe de manera coherente y comprometida. Eran gente, por usar las palabras del apóstol Pablo, " que buscaban a Dios con ardor pero sin el debido conocimiento" (Romanos 10:2). Por esta razón se centraban más en el aspecto religioso y tradicional que en el Dios que había dado origen y sentido a todo aquello. Se enfocaban en la forma y olvidaban el fondo, y cuando esto sucede las formas se exaltan, se elevan y acaban primero confundiéndose con el fondo y, finalmente sustituyéndolo. 

En este pasaje hay un encontronazo a causa de la observancia del día de reposo. No será el último, sin embargo, este es muy significativo porque en él Jesús habla de la razón por la cual fue creado el Sabbath. Éste, según afirma el Maestro, fue diseñado para servir al ser humano y no al revés. El día de reposo, sea sábado o domingo que se observe, fue creado como una manera de bendecir a la humanidad y no de esclavizarla. Desde el principio quedó claro la importancia del descanso. El Señor lo hizo en el séptimo día de la creación y lo estableció como parte de su pacto con los seres humanos. 

Desde mi humilde perspectiva el día de reposo no tiene como finalidad el ser saturado de actividades religiosas que añadan más estrés a nuestras ya agitadas vidas. Antes al contrario, es la oportunidad de poner primero lo primero, enfocar de nuevo nuestras prioridades. Tomar un tiempo para reflexionar y ver si le estamos dando a nuestro Dios y a nuestras familias el lugar que le corresponden. El Sabbath es la oportunidad para recrearnos, entendiendo por recreación, ese tiempo en que generamos nuevas fuerzas físicas, mentales, espirituales y emocionales para continuar siendo agentes de restauración y constructores del Reino de Dios. No olvidemos que Jesús es Dios y en su enfrentamiento con la religión y la tradición está recordando a ambas que el ser humano es el centro, no la religión. El ser humano está por encima de todas las tradiciones y normas religiosas que le esclavizan. Es posible que algunos de mis lectores piensen que estoy siendo extremista en ubicar al hombre en el centro. Estarán cavilando que Dios debe ser el centro de todo y no la humanidad. Estoy de acuerdo y creo que eso mismo pensaron los antagonistas de Jesús, que al confrontarlo y subrayar la importancia de las tradiciones estaban tomando partido por Dios. Un partido que les llevaría a tratar de destruir al mismo Dios. Veo la necesidad de identificar los fondos detrás de las formas, comprometernos con los primeros y no ser esclavos de las segundas.

¿Qué te sugiere este pasaje? ¿Qué desafíos personales te presenta?