LECTURA DIVENDRES 5/1/18: 1ª Samuel 5 i Mateu 13: 31-32

Divendres 5 de Gener

1ª Samuel 5

1 Els filisteus, després d'apoderar-se de l'arca de Déu, la van dur des d'Eben-Aèzer a Asdod. 2 Un cop allí, van portar-la al temple de Dagon i la col·locaren al costat mateix de la seva estàtua. 3 L'endemà, quan els d'Asdod es llevaren, van trobar Dagon caigut de bocaterrosa davant l'arca del Senyor. Van redreçar Dagon i tornaren a posar-lo al seu lloc. 4 L'endemà al matí, quan es llevaren, altra vegada Dagon havia caigut de cara a terra davant l'arca del Senyor. El cap i les mans, trencats, havien anat a parar al llindar. De l'estàtua, en quedava només el cos. 5 Per això, fins al dia d'avui, ni els sacerdots de Dagon ni cap dels qui a Asdod entren al temple de Dagon, no trepitgen el llindar.

6 El Senyor va fer sentir als habitants d'Asdod el poder de la seva mà i els va esporuguir, castigant amb una epidèmia de morenes la ciutat i tot el seu territori. 7 En veure-ho, els d'Asdod deien:

--Que l'arca del Déu d'Israel no es quedi més entre nosaltres: ens fa sentir massa el poder de la seva mà, tant a nosaltres com al nostre déu Dagon!

8 Els d'Asdod van convocar els cinc primers magistrats de les ciutats filistees i els van preguntar:

--Què n'hem de fer, de l'arca del Déu d'Israel?

Ells van respondre:

--Que la traslladin a Gat.

Allà, doncs, van traslladar l'arca del Déu d'Israel. 9 Però així que la hi hagueren portada, el Senyor va fer sentir a la ciutat el poder de la seva mà i va provocar-hi un gran trasbals, castigant-ne els habitants, petits i grans, amb una epidèmia de morenes.

10 Llavors van enviar l'arca de Déu a Ecron. Però així que l'arca de Déu va arribar-hi, els ecronites exclamaren:

--Ens han portat l'arca del Déu d'Israel per fer-nos morir a tots!

11 Llavors els d'Ecron van convocar els cinc primers magistrats dels filisteus i els digueren:

--Emporteu-vos l'arca del Déu d'Israel! Que se'n torni al seu lloc i que no ens mati a tots!

Per tota la ciutat hi havia un pànic mortal, perquè Déu hi feia sentir durament el poder de la seva mà, 12 i els homes que no havien mort patien de morenes. El clam de la ciutat pujava fins al cel.

Parábolas. Semilla de mostaza. Mateo 13: 31-32

31 Els proposà encara una altra paràbola:

--Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: 32 la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seves branques.

Mateo, Marcos y Lucas hacen referencia a esta parábola en sus evangelios. Los dos primeros enfatizan lo pequeño de la semilla. Lucas no hace ninguna referencia a este detalle y da más énfasis al refugio que supone el árbol crecido para los pájaros. Desde el punto de vista de la naturaleza la semilla de la mostaza no es la más pequeña de todas las existentes; esto, sin embargo, no es el punto que debe centrar nuestra atención, sino cómo el humilde comienzo del Reino con un predicador itinerante y un puñado de discípulos sin excesiva formación teológica y fuerte oposición desde los estamentos religiosos de su época ha llegado a convertirse en una fuerza universal que ha tenido y sigue teniendo la capacidad para generar transformación en las personas y la cultura. 

Una vez más vemos que lo realmente importante no son los comienzos, sino más bien los finales. De nuevo podemos apreciar lo que parece ser un principio universal, las cosas que impactan y tienen trascendencia, las que tienen la capacidad de convertirse en algo grande, acostumbran a tener comienzos humildes y, con cierta frecuencia, despreciados. Hay un principio orgánico muy claro en esta enseñanza de Jesús, similar al que ya vimos en la parábola de la semilla que crece sin que el labrador llegue a comprender, la semilla tiene en sí misma todo el potencial genético para producir un gran árbol.

Personalmente veo dos claras enseñanzas que se desprenden de esta parábola. La primera tiene que ver con el potencial oculto del Reino. A lo largo de la historia nos ha demostrado una y otra vez su capacidad de crecer, desarrollarse y extenderse en los ambientes más hostiles y áridos espiritualmente hablando. Eso me enseña a no perder nunca la perspectiva y no dejarme desanimar por lo aparente. La segunda tiene que ver con mi propia vida espiritual. Si lo permito, si no me opongo, si soy buena tierra, esa pequeña semilla plantada en mi corazón el día de mi conversión irá creciendo y haciendo que Jesús sea cada vez más evidente en mi vida.

¿Por qué el Reino crece a pesar de tanta hostilidad interna y externa? ¿Qué aplicación tiene para tu experiencia personal el poder de la semilla plantada en ti? ¿Que acción te mueve a llevar a cabo la reflexión anterior?