LECTURA DIJOUS 20/4/17 MARC 4 i SALM 104

Dijous 20 d’Abril

Marc 4

1 Jesús es posà altra vegada a ensenyar vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d'ell, que va haver de pujar en una barca. S'assegué a la barca, dintre el llac, i la gent es quedà a terra, vora l'aigua. 2 Ell els ensenyava moltes coses en paràboles. Tot instruint-los deia:

3 --Escolteu: Un sembrador va sortir a sembrar. 4 Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se la van menjar. 5 Una altra part va caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida va germinar, ja que la terra tenia poc gruix; 6 però, quan sortí el sol, recremà la planta, i es va assecar, perquè no tenia arrels. 7 Una altra part va caure enmig dels cards; els cards van créixer i l'ofegaren, i no va donar fruit. 8 Però una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres el seixanta, unes altres el cent per u.

9 I deia:

--Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.

10 Quan la gent se'n va anar i Jesús s'hagué quedat sol, els qui eren al voltant d'ell juntament amb els Dotze li preguntaven sobre les paràboles. 11 Ell els digué:

--A vosaltres, Déu us confia el designi secret del seu Regne; en canvi, als de fora, tot els arriba en paràboles, 12 per tal que

» mirin bé, però no hi vegin;

escoltin, però no entenguin,

no fos cas que es convertissin

i fossin perdonats .

13 I afegí:

--Si no enteneu aquesta paràbola, com podreu entendre totes les altres? 14 El sembrador sembra la paraula. 15 Els uns són els d'arran del camí, on és sembrada la paraula; quan l'han escoltada, tot seguit ve Satanàs i s'enduu la paraula sembrada en ells. 16 Els altres són els de la llavor sembrada en un terreny rocós; així que escolten la paraula, de seguida la reben amb alegria, 17 però no tenen cap arrel dintre d'ells, són inconstants: tan bon punt la paraula els porta tribulacions o persecucions, sucumbeixen tot seguit. 18 Els altres són els de la llavor sembrada enmig dels cards; aquests són els qui escolten la paraula, 19 però les preocupacions d'aquest món, la seducció de les riqueses i les altres cobejances els envaeixen i arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. 20 Els darrers són els de la llavor sembrada en terra bona; aquests escolten la paraula, l'acullen i donen fruit: uns el trenta, uns altres el seixanta, uns altres el cent per u.

21 I els deia:

--És que algú porta una llàntia per posar-la sota una mesura o sota el llit? No és per col·locar-la en el portallànties? 22 No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de conèixer. 23 Si algú té orelles per a escoltar, que escolti.

24 I els deia també:

--Mireu de quina manera escolteu. Tal com mesureu sereu mesurats, i encara hi afegiran. 25 Perquè al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda.

26 Deia encara:

--Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: 27 tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. 28 La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. 29 I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.

30 Deia també:

--A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? 31 És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; 32 però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra.

33 Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d'escoltar-la. 34 No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.

35 Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles:

--Passem a l'altra riba.

36 Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. 37 Tot d'una es va aixecar un gran temporal; les onades es precipitaven dins la barca i l'anaven omplint. 38 Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen:

--Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?

39 Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua:

--Silenci! Calla!

Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. 40 Jesús els digué:

--Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?

41 Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre:

--Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?

Salm 104

Bendice, alma mía, al Señor. Señor, Dios mío, cuán grande eres; Te has vestido de esplendor y de majestad, cubriéndote de luz como un manto, extendiendo los cielos como una cortina.

Este salmo es una invitación a bendecir al Señor y para que podamos hacerlo en el poema se nos dan gran cantidad de razones que pueden ser agrupadas en dos grandes categorías. La primera de ellas es toda la intervención del Dios creador y, por tanto, su acción creadora sobre todo el universo.

La segunda razón es la providencia del Señor sobre todos los seres vivientes incluyendo los animales y el ser humano. El poeta explica cómo gracias a esta providencia divina todos nosotros vivimos, somos y existimos.

Después de habernos dados todas estas razones, la creación y la providencia, el salmista nos invita nuevamente a poder alabar y bendecir al Señor. Motivos nos ha dado para ello. De este modo concluye el salmo.

Después de leer el salmo me he parado a pensar en todas las cosas que tengo, todas las experiencias que a lo largo de mi vida he podido vivir y disfrutar, de todas las situaciones en las que he estado y me he dado cuenta de cuán grande la providencia de Dios ha sido conmigo.

También me he dado cuenta de cuán fácilmente puedo olvidarme de todo esto y centrarme en mis carencias, lo que no tengo y pienso que necesitaría tener, lo que no he podido vivir o experimentar, lo que no he podido conseguir y, consecuentemente, sentirme miserable y no disfrutar de lo que la providencia me ha dado.

Hasta cierto punto existe una insatisfacción permanente en todos nosotros, fruto del pecado, de nuestro alejamiento de Dios. Una insatisfacción que puede impedirnos disfrutar de lo que Dios nos ha concedido al centrarnos en aquello que no tenemos y no está a nuestra disposición.

El reto, para mí, es reconocer, agradecer y celebrar la providencia de Dios y saber vivir centrada en ella.

Un principio

Celebrar la providencia, no centrarse en las carències.