LECTURA DIJOUS 14/6/17 GÀLATES 1 i SALM 138

Dimecres 14 de Juny

Gàlates 1

1 Pau, apòstol, no de part dels homes ni per designació d'un home, sinó per obra de Jesucrist i de Déu Pare, que el va ressuscitar d'entre els morts, 2 i tots els germans que són amb mi, a les esglésies de Galàcia. 3 Us desitgem la gràcia i la pau de part de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor. 4 Ell, per voluntat de Déu, el nostre Pare, es va entregar per causa dels nostres pecats i així ens alliberà del poder maligne d'aquest món. 5 A Déu sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

6 Em sorprèn que us aparteu tan aviat de Déu, que us va cridar per la gràcia de Crist, i us passeu a un altre evangeli. 7 De fet, no és que n'hi hagi cap altre, d'evangeli; tan sols hi ha gent que us pertorben i volen capgirar l'evangeli del Crist. 8 Doncs bé, si algú us anuncia un evangeli diferent del que us vam anunciar, ni que fóssim nosaltres mateixos o un àngel baixat del cel, que sigui maleït. 9 Ho havíem dit abans, i ara ho repeteixo: si algú us anuncia un evangeli diferent del que vau acollir, que sigui maleït. 10 Què us sembla: ¿em vull guanyar el favor dels homes, o el favor de Déu? ¿Direu que busco de plaure als homes? Si encara busqués de plaure als homes, ja no seria servent de Crist.

11 Germans, vull que ho sapigueu: l'evangeli que us vaig anunciar no ve dels homes; 12 jo no el vaig rebre ni aprendre de cap home, sinó per una revelació de Jesucrist.

13 Vosaltres ja heu sentit parlar de com em comportava quan era en el judaisme: perseguia amb fúria l'Església de Déu i la volia destruir; 14 i en la defensa del judaisme sobrepassava molts companys de la meva edat, ja que era molt zelós de les tradicions dels meus pares.

15 Però Déu em va escollir des de les entranyes de la mare i em va cridar per la seva gràcia. Quan a ell li semblà bé, 16 em va revelar el seu Fill perquè jo l'anunciés als pagans. Tot seguit, sense fer cas de consideracions humanes 17 i sense pujar a Jerusalem a trobar els qui eren apòstols abans que jo, me'n vaig anar a l'Aràbia, i després vaig tornar a Damasc.

18 Més tard, al cap de tres anys, vaig pujar a Jerusalem per conèixer Cefes, i vaig passar quinze dies amb ell. 19 Dels altres apòstols no en vaig veure cap, fora de Jaume, el germà del Senyor. 20 I això que us escric és veritat: Déu sap que no menteixo.

21 Després me'n vaig anar a les regions de Síria i Cilícia. 22 Però les esglésies de Crist que són a Judea no em coneixien personalment; 23 només sentien a dir: «El qui abans ens perseguia, ara anuncia la fe que havia volgut destruir.» 24 I donaven glòria a Déu per causa meva.

Salm 138

El Señor acabará lo que ha hecho por mí.
¡Señor tu amor es eterno!
¡No abandones la obra de tus manos!

Este, como muchos otros, es un salmo de acción de gracias que concluye con una afirmación y una petición. La afirmación es, por un lado, la confianza en que la obra comenzada por Dios en mi vida será llevada a buen término. Por otro, es acerca del amor del carácter eterno, inagotable, inacabable, incombustible del mismo. La petición expresa el deseo y la necesidad de no ser abandonados por Dios.

El Señor tiene el compromiso de acabar su obra en mí, sin embargo, yo tengo la responsabilidad de no obstaculizarla, de no poner impedimentos, de alinearme con ella para favorecerla y darle espacio. Hay que acabar con esa pseudo teología que afirma que nosotros somos agentes pasivos del trabajo de Dios y que no hay que esforzarse, luchar, trabajar, obrar en definitiva. Viene a mi mente la afirmación de Pablo a Timoteo, esfuérzate en la gracia. ¡Vaya aparente contradicción!

Señor, no nos abandones. Todos nosotros estamos siempre en el peligro de caer, de volver a los viejos hábitos, de desarrollar nuevos, de profundizar en nuestras rupturas como seres humanos. Por eso, necesitamos clamar al Señor que no nos abandone.

Un principio
Debemos siempre afirmar las promesas de Dios y clamar por su intervención.