LECTURA DIMECRES 12/7/17 LLUC 9 i GÉNESI 12

Dimecres 12 de Juliol

Lluc 9

1 Jesús va reunir els Dotze i els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties. 2 I els envià a anunciar el Regne de Déu i a curar els malalts. 3 Els digué: 

--No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits. 4 Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. 5 I si no us acullen, sortiu d'aquella població i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells.

6 Ells se'n van anar i passaven per tots els pobles anunciant la bona nova i curant pertot arreu.

7 El tetrarca Herodes va sentir parlar de tot el que succeïa, i estava intrigat, perquè alguns deien que Joan havia ressuscitat d'entre els morts; 8 d'altres, que Elies s'havia aparegut; i d'altres, que havia ressuscitat un dels antics profetes. 9 Herodes va dir:

--A Joan, jo el vaig fer decapitar. Però, qui és aquest de qui sento a dir tot això?

I tenia ganes de veure Jesús.

10 A la tornada, els apòstols explicaren a Jesús el que havien fet. Ell se'ls endugué tots sols cap a un poble anomenat Betsaida. 11 Però la gent ho va saber i el seguiren. Jesús els acollí, els parlava del Regne de Déu i guaria els qui en tenien necessitat. 12 El dia començava a declinar, i els Dotze s'acostaren a dir-li:

--Acomiada la gent, i que vagin als pobles i a les cases del voltant per trobar allotjament i menjar. Aquí som en un lloc despoblat.

13 Però Jesús els digué:

--Doneu-los menjar vosaltres mateixos.

Ells respongueren:

--Només tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d'anar nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada.

14 Hi havia, en efecte, uns cinc mil homes. Llavors Jesús digué als seus deixebles:

--Feu-los seure en grups de cinquanta.

15 Ells ho van fer així, i tothom s'assegué. 16 Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i en donava als deixebles perquè els servissin a la gent. 17 Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir dotze cistelles dels bocins de pa que havien sobrat.

18 Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb ell. Llavors els preguntà:

--Qui diu la gent que sóc jo?

19 Ells respongueren:

--Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes.

20 Ell els preguntà:

--I vosaltres, qui dieu que sóc?

Pere li respongué:

--El Messies de Déu.

21 Però ell els manà severament que no ho diguessin a ningú.

22 Jesús afegí:

--Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia.

23 I deia a tothom:

--Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. 24 Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà. 25 Què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix? 26 Si algú s'avergonyeix de mi i de les meves paraules, el Fill de l'home s'avergonyirà d'ell quan vindrà en la seva glòria i en la glòria del seu Pare i dels sants àngels. 27 Us ho asseguro: alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Regne de Déu.

28 Uns vuit dies després d'haver-los dit tot això, Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. 29 Mentre pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar i el seu vestit es tornà d'una blancor esclatant. 30 Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, 31 que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la partença de Jesús, que s'havia d'acomplir a Jerusalem. 32 A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. 33 Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué:

--Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.

No sabia què deia. 34 Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s'esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol.

35 Llavors va sortir del núvol una veu que deia:

--Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.

36 Així que s'hagué sentit la veu, Jesús es quedà tot sol.

Ells guardaren el secret, i aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist.

37 L'endemà, quan baixaven de la muntanya, sortí a rebre'l una gentada. 38 Un de la gent cridà:

--Mestre, t'ho demano, fixa't en el meu fill; és l'únic que tinc. 39 Sovint un esperit se n'apodera i, tot d'una, es posa a xisclar, li provoca convulsions i li fa treure bromera, i, quan finalment l'abandona, el deixa masegat de cap a peus. 40 He demanat als teus deixebles que l'hi traguessin, però no han pogut.

41 Jesús exclamà:

--Generació descreguda i rebel! Fins quan hauré d'estar amb vosaltres i us hauré d'aguantar? Porta aquí el teu fill.

42 Tot just el noi s'acostava, que el dimoni el va rebatre a terra i el sacsejà violentament. Llavors Jesús increpà l'esperit maligne, va guarir el noi i el va tornar al seu pare. 43 I tothom quedà meravellat de la grandesa de Déu.

Com que tothom s'admirava de tot el que feia, Jesús digué als seus deixebles:

44 --Graveu bé aquestes paraules dins vostre: el Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes.

45 Però ells no entenien què volia dir. Els era amagat el significat d'aquestes paraules. I tenien por de fer-li preguntes sobre això.

46 Els deixebles començaren a rumiar quin d'ells era el més important. 47 Jesús, que sabia què pensaven dintre seu, va agafar un infant, el posà al seu costat 48 i els digué:

--Qui acull aquest infant en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat, perquè el més petit de tots vosaltres, és el més gran.

49 Aleshores Joan li digué:

--Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.

50 Jesús els respongué:

--No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres.

51 Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. 52 Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. 53 Però no el volgueren acollir, perquè ell s'encaminava a Jerusalem.

54 En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li:

--Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?

55 Però Jesús es va girar i els renyà. 56 I se n'anaren en un altre poble.

57 Mentre feien camí, un li digué:

--Et seguiré arreu on vagis.

58 Jesús li respongué:

--Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap.

59 A un altre li digué:

--Segueix-me.

Ell respongué:

--Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare.

60 Jesús li contestà:

--Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu.

61 Un altre li digué:

--Et seguiré, Senyor, però primer deixa'm anar a dir adéu als de casa meva.

62 Jesús li va respondre:

--Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu.

Gènesi 12

Dios le dijo a Abram: «Deja a tu pueblo y a tus familiares, y vete al lugar que te voy a mostrar. Con tus descendientes formaré una gran nación. Voy a bendecirte y hacerte famoso, y serás de bendición para otros. Bendeciré a los que te bendigan, y maldeciré a los que te maldigan. ¡Gracias a ti, bendeciré a todas las naciones del mundo!»

En el capítulo 12 de Génesis comienza la saga de Abraham el patriarca. Todo tiene su inicio donde quedó Téraj, su padre, en Jarán, a medio camino de la tierra de Canaán. Todo parece indicar que Abrán -nombre con el que se le conoce al comienzo de su saga- debía completar aquello que su padre dejó a medio hacer. Al observar el llamado de Abrán hay dos cosas que me llaman la atención, dos cosas que no hace falta ser muy espabilado para ver que se dan, a menudo, en los llamados del Señor. La primera, dejar. La segunda, un propósito para el llamado. En este caso tuvo que dejar su familia y fue escogido para ser de bendición a todas las naciones de la tierra. Deja para bendecir.

Pienso que el llamado nunca es un fin en sí mismo, siempre un medio para un propósito más alto y más elevado. Pablo, por ejemplo, indica en Romanos 8:28-29 que la razón de nuestro llamamiento es que Cristo sea formado en nosotros. Posteriormente escribe en 2 Corintios que Dios nos ha escogido para participar con Él en el ministerio de la reconciliación de todas las cosas. En el caso de Abrán, para ser de bendición para todas las naciones.

Al mirar el espejo de Abrán la pregunta que me hago es ¿Qué sentido tiene mi vida si no es de bendición para otros? ¿De qué sirve una vida que no contribuye en nada a que este mundo sea más como Dios pensó y no esta porquería que el pecado ha generado? ¿Qué ha sucedido con mi llamado si al evaluar no puedo afirmar que estoy siendo de bendición para otros? Pero entonces, al pensar en todo esto otra pregunta me asalta ¿Qué debo dejar para poder bendecir? ¿Cuáles son los obstáculos que se interponen entre mi llamado y el propósito del mismo y qué debo y puedo hacer para superarlos?

Si estoy llamado para bendecir debo incluir el propósito en mi manera de vivir y también en mis procesos de evaluación. Debo, cada cierto tiempo, pararme y comprobar si estoy siendo fiel a mi llamado y, si la valoración resultara negativa, qué hacer al respecto.