Divendres 4 d’Agost
Hebreus 5
1 Tot gran sacerdot, pres d'entre els homes, està destinat a oficiar a favor dels homes davant de Déu, oferint dons i sacrificis pels pecats. 2 I és capaç de ser indulgent amb els qui pequen per ignorància o per error, ja que ell mateix experimenta per totes bandes la feblesa. 3 Per això ha d'oferir sacrificis pels seus propis pecats igual que pels pecats del poble. 4 I ningú no es pot apropiar l'honor de ser gran sacerdot: és Déu qui el crida, tal com va cridar Aaron.
5 Tampoc el Crist no es va atribuir a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que l'ha rebuda del qui li va dir: Tu ets el meu Fill; avui jo t'he engendrat. 6 I també diu en un altre lloc: Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec. 7 Ell, Jesús, durant la seva vida mortal s'adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l'escoltà per la seva submissió. 8 Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, 9 i, arribat a la plenitud, s'ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l'obeeixen. 10 Déu l'ha proclamat gran sacerdot com ho fou Melquisedec.
11 Encara tenim molt a dir sobre això, i l'explicació es presenta difícil, ja que us heu tornat indolents a l'hora d'escoltar. 12 Després de tant de temps, ja hauríeu de ser mestres i, en canvi, encara necessiteu que us tornin a ensenyar les primeres nocions de la revelació de Déu; heu arribat fins al punt que us torna a convenir llet en comptes d'aliment sòlid. 13 I els qui s'alimenten de llet són incapaços de conèixer allò que és just, ja que només són uns infants. 14 L'aliment sòlid, en canvi, és propi de gent adulta, que, gràcies a l'experiència, tenen els sentits avesats a destriar entre el bé i el mal.
Gènesi 32
Yo no merezco el amor y la fidelidad que has tenido
con este siervo tuyo.
Este fragmento forma
parte de la oración que hizo Jacob cuando iba de regreso a su tierra después de
haber pasado 20 años fuera de ella. Resumió muy bien el significa al afirmar
cuando crucé este río Jordán, no tenía más que mi bastón; pero ahora puedo
formar dos campamentos. El patriarca reconocía al Señor como la fuente de su
prosperidad y tenía plena conciencia de no merecer todo aquello que había
recibido, en definitiva, Jacob, sabiéndolo o no estaba dando crédito a Dios por
su gracia.
Gracia es tratar a
alguien con amor y aceptación totalmente al margen de su falta de méritos. La
gracia se manifiesta a pesar de cómo sea la persona que la recibe no debido a
cómo es.
La gracia es la base de
nuestra relación con Dios. Nada hemos hecho para merecer su amor, perdón y
aceptación incondicional. Nada que hagamos o dejemos de hacer puede apartarnos
de ese amor de lo contrario, ya no sería gracia, serían obras.
La gracia del Señor es
escandalosa, especialmente para aquellos que tratan de basar su relación con
Dios en los méritos personales. Estos, como nos enseña la parábola del hijo
pródigo, no pueden entender que otros reciban, no ya lo que no merecen, sino lo
contrario de lo que merecerían. Estos, como la misma parábola señala, se
atreven incluso a cuestionar a Dios por actuar de esa manera.
Agradezco al Señor que en
mi experiencia personal la gracia es la base y el sustento de la misma. Soy
consciente de que nunca daré la talla pero, también soy consciente de que eso
no afecta para nada la actitud del Señor hacia mí. Me esfuerzo, naturalmente,
pero no para no perder el afecto de Dios, sino para mostrarle mi gratitud.
Parece lo mismo pero es brutalmente diferente.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada