Dimecres 2 d’Agost
Hebreus 3
1 Vosaltres, doncs, germans, poble sant que compartiu una vocació celestial, fixeu la vostra mirada en Jesús, enviat de Déu i gran sacerdot de la fe que professem. 2 Ell té tota la confiança d'aquell qui el va designar, tal com Moisès era digne de confiança en tota la casa de Déu. 3 Però Jesús és molt més digne de glòria que Moisès, ja que el qui construeix una casa és sempre més honorat que la casa mateixa. 4 Efectivament, tota casa té el seu constructor, però el constructor de tot és Déu. 5 Moisès era digne de confiança en tota la casa de Déu tan sols com a servent, amb la missió de donar testimoni d'allò que Déu revelaria després. 6 Però Crist és digne de confiança com a Fill, i ha estat posat al capdavant de la seva casa. I aquesta casa som nosaltres, si mantenim el coratge de gloriar-nos d'allò que esperem.
1 Vosaltres, doncs, germans, poble sant que compartiu una vocació celestial, fixeu la vostra mirada en Jesús, enviat de Déu i gran sacerdot de la fe que professem. 2 Ell té tota la confiança d'aquell qui el va designar, tal com Moisès era digne de confiança en tota la casa de Déu. 3 Però Jesús és molt més digne de glòria que Moisès, ja que el qui construeix una casa és sempre més honorat que la casa mateixa. 4 Efectivament, tota casa té el seu constructor, però el constructor de tot és Déu. 5 Moisès era digne de confiança en tota la casa de Déu tan sols com a servent, amb la missió de donar testimoni d'allò que Déu revelaria després. 6 Però Crist és digne de confiança com a Fill, i ha estat posat al capdavant de la seva casa. I aquesta casa som nosaltres, si mantenim el coratge de gloriar-nos d'allò que esperem.
7 Per això, com diu l'Esperit Sant: Avui, quan escolteu la seva veu, 8 no enduriu els cors com en el temps de la rebel·lió, el dia de la prova en el desert, 9 quan van posar-me a prova els vostres pares i em temptaren; i van anar veient les meves obres 10 durant quaranta anys. Per això em vaig disgustar amb aquella generació i vaig dir: «Sempre tenen el cor esgarriat, desconeixen els meus camins.» 11 Llavors, indignat, vaig jurar: «No entraran al meu lloc de repòs.»
12 Germans, mireu que cap de vosaltres no tingui un cor dolent i sense fe, que l'aparti del Déu viu. 13 Més aviat, mentre duri la proclamació d'aquell «avui», exhorteu-vos els uns als altres dia rere dia perquè la seducció del pecat no endureixi ningú. 14 Hem estat associats al Crist, però cal que mantinguem ferma fins a la fi la confiança que teníem al principi. 15 Tal com ha estat dit: Avui, quan escolteu la seva veu, no enduriu els cors com en el temps de la rebel·lió. 16 I qui són els qui després d'escoltar es van rebel·lar? Tots els qui havien sortit d'Egipte guiats per Moisès. 17 I amb qui va estar disgustat durant quaranta anys? Amb aquells qui van pecar i deixaren els seus cossos pel desert. 18 I a qui va jurar que no entrarien al seu lloc de repòs? A aquells qui van desobeir. 19 Veiem, doncs, que no hi pogueren entrar per la seva manca de fe.
Gènesi 30
Cuando Raquel vio que no podía dar hijos a Jacob,
tuvo envidia de su hermana.
El diccionario define la
envidia como tristeza o pesar por el bien ajeno. Nos sentimos mal porque otro
se siente bien. Nos sabe mal que el otro tenga aquello que yo deseo o que me
gustaría conseguir. Una lectura completa del capítulo nos permite ver que la
envidia deterioró las relaciones entre ambas hermanas.
No voy a afirmar que la
envidia es buena, porque no lo es, sin embargo, si puedo afirmar que la envidia
es parte de la realidad de una humanidad caída, rota a consecuencia del pecado.
Nos resulta difícil digerir que a otros les vaya mejor que a nosotros y, todos
sin excepción, la experimentamos de tanto en tanto en nuestra propia vida.
Para mí, personalmente,
el problema no que la envidia asalte mi mente sino qué hago con ella, cómo la
manejo, cómo la gestiono. Es una cuestión de alimentarla dándole vueltas y más
vueltas al asunto o, por el contrario, hablarlo con Dios, verbalizarlo,
explicarle qué sentimos y por qué lo sentimos y de este modo quitarle su poder
a la envidia, disolverla en la oración con Dios.
Es nuestra tendencia
eliminarla de la mente, darle un manotazo virtual para que desaparezca, pero
con ello únicamente conseguimos enterrarla en nuestro subconsciente. Hay que
sacarla a la luz y desactivarla con la oración dialogada con Dios. Ese es
nuestro privilegio.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada