Dimarts 31 de Gener
Romans 4
1 I què direm, doncs, d'Abraham, el pare del nostre llinatge? 2 Si hagués estat just en virtut de les seves obres, hauria tingut motius de gloriar-se'n, però no davant de Déu. 3 En efecte, diu l'Escriptura: Abraham va creure en Déu, i Déu li ho comptà com a justícia. 4 Al qui ha fet alguna obra, no li compten el salari com un regal sinó com a paga d'un deute; 5 mentre que al qui no ha fet cap obra, però creu en aquell qui fa justos els qui eren dolents, Déu li compta la seva fe com a justícia. 6 També David proclama feliç l'home que Déu compta com a just al marge de les obres, i diu: 7 Feliços els qui han vist perdonades les seves faltes i coberts per un vel els seus pecats! 8 Feliç l'home a qui el Senyor no té en compte el pecat!
9 Tanmateix, les paraules d'aquesta benaurança, ¿s'apliquen només als circumcisos, o també als incircumcisos? Hem dit que Déu va comptar la fe d'Abraham com a justícia. 10 Però, ¿quan la hi va comptar: abans o després de la seva circumcisió? Va ser quan encara era incircumcís. 11 Precisament Abraham va rebre la circumcisió com a signe i segell de la justícia que havia obtingut per la fe ja abans de circumcidar-se. I així ell és pare de tots els qui creuen: dels incircumcisos, a qui Déu ha comptat la fe com a justícia, 12 i també dels circumcisos que, a més de ser-ho, segueixen les petjades de la fe que el nostre pare Abraham ja tenia abans de la circumcisió.
13 Abraham i la seva descendència no van rebre la promesa de posseir en herència el món en virtut de la Llei, sinó en virtut de la justícia que s'obté per la fe. 14 De fet, si l'herència s'aconseguís en virtut de la Llei, la fe no seria res, i la promesa quedaria anul·lada; 15 d'altra banda, la Llei comporta un càstig, perquè, on no hi ha Llei, tampoc no hi ha transgressió. 16 Per això els qui ara són hereus en virtut de la fe, ho són per pura gràcia. La promesa, doncs, va quedar assegurada a tota la descendència, no tan sols als qui havien d'observar la Llei, sinó també als qui participen de la fe d'Abraham, que és pare de tots nosaltres, 17 tal com diu l'Escriptura: T'he fet pare d'una multitud de pobles. Abraham va creure en Déu, que fa reviure els morts i crida a l'existència allò que no existia. 18 Esperant contra tota esperança, va creure i va arribar a ser pare d'una multitud de pobles, d'acord amb el que diu l'Escriptura: Així serà la teva descendència. 19 Abraham no va defallir en la fe tot i saber que, als seus quasi cent anys, ja tenia el cos esmorteït, com mortes estaven les entranyes de Sara. 20 Al contrari, davant la promesa de Déu, no es deixà endur per la incredulitat, sinó que va enfortir la seva fe i donà glòria a Déu. 21 Estava del tot convençut que Déu és prou poderós per a complir allò que ha promès. 22 Per això també llegim: Li ho comptà com a justícia. 23 I si es va escriure li ho comptà, no va ser tan sols per a ell, 24 sinó també per a nosaltres, a qui Déu també havia de comptar la fe: nosaltres, que creiem en aquell qui va ressuscitar d'entre els morts Jesús, Senyor nostre, 25 entregat a la mort per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos.
Salm 79
Socórrenos, Dios Salvador nuestro, por el honor de tu nombre;
líbranos y perdona nuestros pecados, en atención a tu nombre.
La lectura de este salmo nos indica que fue
compuesto en el contexto del asedio, caída, destrucción de Jerusalén y del
templo y el posterior destierro. Las diferentes estrofas ilustran distintos
aspectos de este episodio dramático y traumático de la historia del pueblo de
Dios.
La primera, describe la destrucción y desolación
total de la ciudad santa. La segunda, pregunta al Señor ¿hasta cuando estará
enojado con su pueblo? ya que el escritor es consciente que ha sido el pecado
de Israel el que ha provocado la justa retribución de Dios.
La tercera, muestra un reconocimiento del pecado y
una petición de perdón. El pueblo no desea continuar siendo avergonzado por sus
enemigos. La última, como en tantos otros salmos, hay una petición de castigo
hacia los paganos.
Nada más leerlo y, probablemente, porque Dios me ha
estado hablando en varias ocasiones estos días acerca de mi pecado, mi atención
se ha centrado precisamente en ese tema, el pecado, la gravedad del mismo y qué
hacer con él.
El pecado siempre produce muerte en el sentido más
amplio del término. Produce ruptura, corrupción, violencia, enfrentamientos,
destrucción. Mi pecado produce una espiral de maldad que me separa de Dios, me
rompe interiormente y rompe mi relación con otros. No hay ni un sólo pecado que
no produzca, al menos, estas tres rupturas.
Sin embargo, al pensar en mi propia experiencia, me
doy cuenta la frivolidad con la que trato el pecado. Mi corazón engañoso me
lleva a no tener la capacidad de identificarlo como tal, a ignorarlo, a no
darle la gravedad que tiene y a cargarnos de justificaciones y razones para
permitirlo en nuestras vidas.
Además, trístemente, el pecado nos produce un
morboso placer, el placer del que juega con la muerte sin darse cuenta que esta
lo esta destruyendo. ¿No es esto lo que le pasa a cualquier adicto a cualquier
sustancia adictiva? El pecado, como cualquier otro tipo de adicción nos mata y
causa sufrimiento, pero no únicamente a nosotros, también a todo nuestro
entorno, amigos, familia, miembros de la comunidad de fe.
La única esperanza es ser honestos, realistas y
conscientes del pecado y de todos los efectos que nos causa a nosotros mismos y
a otros. Venir con todo ello delante de la presencia de Dios, pedir perdón y
estar dispuestos a cambiar y abandonar nuestros hábitos de destrucción.
Un principio. El pecado destruye tu relación con Dios, te destruye
interiormente y destruye a otros. La honestidad, la confesión y el arrepentimiento
es el único camino a la libertad.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada