LECTURA DIVENDRES 26/1/18: 1 SAMUEL 23 i MATEU 20:1-16


Divendres 26 de Gener

1ª Samuel 23

Va arribar a David la notícia que els filisteus assetjaven Queilà i saquejaven les eres. David va consultar el Senyor:
--Si ataco aquests filisteus, els derrotaré?
El Senyor li va respondre:
--Ataca'ls, que els derrotaràs i salvaràs Queilà.
Però els homes de David li van dir:
--Si aquí, a Judà, vivim amb por, quant més si anem a Queilà a atacar les tropes filistees!
David tornà a consultar el Senyor, i el Senyor li va respondre:
--Endavant! Baixa a Queilà, que jo posaré els filisteus a les teves mans.
David, amb els seus homes, anà a Queilà, atacà els filisteus, els va prendre el bestiar i els infligí una gran derrota. Així va salvar els habitants de Queilà. També Abiatar, fill d'Ahimèlec, que s'havia refugiat prop de David, havia anat a Queilà portant l'efod.
Quan arribà a Saül la notícia que David havia entrat a Queilà, va exclamar:
--Déu l'ha posat a les meves mans. Ell mateix s'ha tancat, ficant-se en una ciutat que té porta i forrellats.
Saül va mobilitzar tot el poble per baixar a Queilà i assetjar David i la seva tropa. En saber que Saül preparava aquesta operació contra ell, David va dir al sacerdot Abiatar que li portés l'efod, 10 i va pregar així:
--Senyor, Déu d'Israel, aquest servent teu ha sentit a dir que Saül té la intenció de venir a Queilà i destruir la ciutat per culpa meva. 11 ¿Baixarà Saül, tal com he sentit a dir? Senyor, Déu d'Israel, respon al teu servent, t'ho demano!
El Senyor respongué:
--Baixarà.
12 David preguntà encara:
--Els principals de Queilà, ¿ens faran caure en mans de Saül, a mi i als meus homes?
El Senyor va respondre:
--Us hi faran caure.
13 Llavors David se'n va anar amb els seus homes, uns sis-cents. Sortiren de Queilà i erraven d'ací d'allà, a la ventura. Saül va rebre la notícia que David s'havia escapat de Queilà i va desistir d'emprendre la campanya.
14 David vivia a la regió desèrtica, en llocs inaccessibles, i s'instal·là a les muntanyes del desert de Zif. Saül no parava de buscar-lo, però Déu no va permetre que caigués a les seves mans. 15 David va saber que Saül havia sortit en campanya amb la intenció de matar-lo i es va quedar al desert de Zif, a Hóreix. 16 Jonatan, el fill de Saül, anà a trobar David a Hóreix. Va encoratjar-lo tot invocant Déu 17 i li digué:
--No tinguis por. La mà del meu pare Saül no t'atraparà pas. Tu seràs el rei d'Israel, i jo seré el teu lloctinent. Fins i tot Saül, el meu pare, ho sap prou bé!
18 I van fer tots dos un pacte d'amistat davant el Senyor. David es quedà a Hóreix i Jonatan se'n tornà a casa seva.
19 Alguns de Zif pujaren a trobar Saül, a Guibà, i li van dir:
--David està amagat entre nosaltres, en un indret inaccessible, a Hóreix, al tossal d'Haquilà, al sud del desert. 20 Baixa, doncs, quan vulguis, oh rei. Nosaltres ens encarregarem de fer caure David en mans del rei.
21 Saül respongué:
--Sigueu beneïts del Senyor, vosaltres que us heu compadit de mi! 22 Aneu, assegureu-vos-en bé, esbrineu el lloc precís on es troba i qui l'hi ha vist, perquè, segons diuen, és molt astut. 23 Exploreu tots els racons on es pugui amagar i torneu per donar-me informacions segures. Si realment es troba a la regió, jo hi aniré amb vosaltres i escorcollarem tots els poblets de Judà.
24 Ells se'n van tornar a Zif, avançant-se a Saül. David i els seus homes eren al desert de Maon, a la plana que hi ha al sud del desert de Judà. 25 Saül, amb la seva tropa, va sortir a buscar-lo. Però ho van comunicar a David i ell va baixar cap a la Roca, però sense sortir del desert de Maon. Saül ho va saber i perseguia David per aquell desert. 26 Saül anava per una banda de la muntanya, mentre David amb els seus anava per l'altra. David corria tant com podia per escapar-se de Saül. Saül i els seus soldats ja estaven a punt d'encerclar David amb els seus homes i capturar-los, 27 quan arribà un missatger que digué a Saül:
--Vine, corre, que els filisteus envaeixen el país.
28 Saül va interrompre la persecució de David i anà a l'encontre dels filisteus. Per això, d'aquell lloc se'n va dir «roca de la Separació».



Parábolas. Dios no te debe nada. Mateo 20: 1-16

»Perquè amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. Després de fer tractes amb ells per un jornal d'un denari, els envià a la seva propietat. Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d'altres que s'estaven a la plaça sense feina i els digué:
»--Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just.
»Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d'altres i els digué:
»--Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?
»Ells li responen:
»--És que ningú no ens ha llogat.
»Els diu:
»--Aneu també vosaltres a la meva vinya.
»Quan va arribar el vespre, l'amo de la vinya va dir a l'encarregat:
»--Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers.
»Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. 10 Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. 11 Mentre cobraven, protestaven contra el propietari 12 i deien:
»--Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor.
13 »L'amo va respondre a un d'aquests:
»--Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? 14 Doncs pren el que és teu i vés-te'n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. 15 ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?
16 »Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.


No debe sorprender la actitud del amo de la viña saliendo a diferentes horas a contratar el mayor número de personas posible. La vendimia se llevaba a cabo en una carrera contra reloj con el clima. La lluvia o el granizo, tan común en la cuenca mediterránea a finales del verano y principios del otoño, podía malograr la tan esperada cosecha. Una situación de ese tipo podría justificar el añadir la mayor cantidad posible de jornaleros incluso a las cinco de la tarde, cuando ya tan sólo faltaba una hora para terminar la jornada laboral. Después, a la hora de pagar los salarios, es cuando se produce la sorpresa, tanto de los contratados a primera hora del día como los que lo fueron casi al final. Todos recibieron la misma paga sin excepción, lo correspondiente a todo un día de trabajo. ¿Cuál es la aplicación para nosotros los seguidores de Jesús?

Pues que Dios no nos debe nada. Todos y cada uno de nosotros hemos sido salvados única y exclusivamente por la gracia de Dios manifestada en Jesús. Lo hemos sido a pesar de nuestra realidad, de lo que somos, no debido a ello. Meditar en esta realidad debería de llenar y satisfacer nuestras almas y generar en nosotros un permanente sentido de gratitud hacia el Señor. Sin embargo, los seres humanos somos como somos y con el paso del tiempo empezamos a pensar que hemos generado derechos adquiridos, que nuestro servicio hacia Dios y su Reino nos hace merecedores de vete a saber qué. En resumen, comenzamos a generar expectativas.

Entonces es cuando comenzamos a compararnos con otros y evaluamos el trato que reciben de Dios. Si experimentan o alcanzan bendiciones que nosotros no obtenemos podemos ir pensando que somos tratados de forma injusta de parte de Dios. En nuestra lógica humana consideramos que si otros están recibiendo lo que obtienen, nosotros, que tenemos más antigüedad, que desde nuestra perspectiva hemos trabajado más y mejor para el Reino, deberíamos de percibir mucho más. Nos sentimos, consecuentemente, injustamente tratados igual que se sintieron los jornaleros de la parábola   Hemos olvidado que Dios no nos debe nada y que todo aquello que somos y tenemos es fruto de la gracia y no de nuestros méritos. 

Es fácil olvidar esa tremenda verdad ¡Dios no nos debe nada! Cuando lo hacemos le abrimos la puerta a la insatisfacción, a la envidia, al disgusto con Dios. Comenzamos a centrarnos en aquello que no tenemos y que consideramos merecer y nuestro corazón deja de ser agradecido por todo aquello recibido.
¿Consideras que Dios está en deuda contigo?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada