LECTURA DISSABTE 3/2/18: 1 SAMUEL 30 i LLUC 15:1-7


Dissabte 3 de Febrer

1ª Samuel 30
Quan, el tercer dia, David i els seus homes arribaren a Siclag, es van trobar que els amalequites havien fet una incursió al Nègueb i a Siclag, i Siclag havia estat atacada i incendiada. No havien mort ningú, però havien fet captives les dones i tots els altres, petits i grans, i se'ls havien endut. Així, doncs, quan David i els seus homes van arribar a la població, la van trobar incendiada. Les seves dones, els seus fills i les seves filles havien estat enduts captius. Tant David com els homes que l'acompanyaven es posaren a plorar fent grans lamentacions, fins que ja no els quedaven més forces per a plorar. També les dues dones de David, Ahinóam de Jizreel i Abigail, la muller de Nabal, de Carmel, havien estat capturades. David es trobava en una situació molt delicada, perquè la tropa parlava d'apedregar-lo, afligits com estaven pensant en els seus fills i filles. Però, amb l'ajut del Senyor, el seu Déu, David va reprendre coratge i va dir al sacerdot Abiatar, fill d'Ahimèlec:
--Porta'm l'efod.
Abiatar va portar-li l'efod, i David va consultar el Senyor:
--Haig de perseguir aquesta banda? Els atraparé?
El Senyor li va respondre:
--Persegueix-la. L'atraparàs i alliberaràs els captius.
Immediatament, David, amb els sis-cents homes que l'acompanyaven, es va posar en marxa i van arribar al torrent de Bessor. 10 D'allí, David va continuar la persecució amb quatre-cents homes; els altres dos-cents, massa cansats per a travessar el torrent, es van quedar allà. 11 Llavors van trobar un egipci perdut en ple camp i el portaren a David. Li van donar pa per a menjar i aigua per a beure, 12 un pa de figues seques i dos raïms de panses. Amb el menjar, va reanimar-se. Feia tres dies i tres nits que no menjava ni bevia res. 13 David li preguntà:
--De qui ets i d'on ets, tu?
Respongué:
--Sóc un jove egipci, esclau d'un amalequita. El meu amo em va deixar abandonat fa tres dies, perquè estava malalt. 14 Havíem fet una incursió al Nègueb dels quereteus, al de Judà i al de Caleb, i vam incendiar Siclag.
15 David li va demanar:
--Em guiaràs fins aquesta banda?
Ell va respondre:
--Jura'm per Déu que no em mataràs ni em posaràs en mans del meu amo, i jo et guiaré fins aquesta banda.
16 L'hi va guiar, doncs. Els amalequites estaven escampats per tota la contrada, menjant, bevent i ballant, per celebrar el gran botí pres al país dels filisteus i al país de Judà. 17 L'atac de David va durar des de trenc d'alba fins al vespre de l'endemà. No se'n va escapar ni un, llevat de quatre-cents joves que van muntar en els seus camells i pogueren fugir. 18 David va recuperar tot el que els amalequites havien capturat, i també les seves dues dones. 19 No faltava ningú, ni petits ni grans, ni fills ni filles, ni res del botí ni del que s'havien endut. David ho va recuperar tot. 20 Va prendre als amalequites tots els seus ramats d'ovelles i vaques. Se'ls van endur davant l'altre bestiar i cridaven:
--És el botí de David!
21 David va arribar al torrent de Bessor, on s'havien quedat aquells dos-cents homes que estaven massa fatigats per a seguir-lo. Van sortir a rebre David i la seva gent. David s'avançà a saludar-los. 22 Llavors tots els dolents i mesquins d'entre els qui l'havien acompanyat digueren:
--Com que aquests no han vingut amb nosaltres, no els hem de donar res del botí que hem recuperat. Només la dona i els fills: que els prenguin i se'n vagin.
23 Però David digué:
--Germans, no podeu disposar així del que el Senyor ens ha concedit. Ell ens ha protegit i ha fet caure a les nostres mans la banda d'amalequites que ens havia atacat. 24 Qui us pot donar la raó? Tanta part ha de tenir en el botí qui va al combat com qui guarda el bagatge.
25 A partir d'aquell dia, David va instituir aquesta llei i aquest costum que vigeix encara avui.
26 Arribat a Siclag, David va enviar una part del botí als ancians de Judà, compatriotes seus, amb aquest missatge: «Aquí teniu, com a present, una part del botí que hem pres als enemics del Senyor.» 27 Va enviar-ne als de Betul, als de Ramat-Nègueb, als de Jatir, 28 als d'Aruedà, als de Xifamot, als d'Eixtemoa, 29 als de Racal, als dels pobles de Jerahmeel, als dels pobles dels quenites, 30 als d'Hormà, als de Boraixan, als d'Atac, 31 als d'Hebron i als de tots els altres llocs per on David i els seus homes havien passat.


Parábolas. Perdidos y hallados. Lucas 15: 1-7

Els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien:
--Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.
Jesús els va proposar aquesta paràbola:
--Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut"?
»Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.


Lucas 15 es, sin ningún tipo de dudas, uno de los más bellos capítulos de la Biblia. En el se encuentran tres parábolas, la oveja, la moneda y el hijo que son especialmente importantes porque nos hablan acerca del carácter de nuestro Dios y la actitud que tiene hacia las personas que no le conocen. Las tres parábolas, como lo indican los versículos que preceden a la primera, nacen como consecuencia de los comentarios negativos que los fariseos y los maestros de la ley hicieron ante el tipo de relaciones que frecuentaba y cultivaba Jesús. Estos dos colectivos se consideraban a sí mismos personas de alta condición moral, superiores a la media y, naturalmente, muy por encima de los recaudadores de impuestos y otras personas de mala reputación. Estos dos últimos resumían todo lo que ellos no querían ser y rechazaban. Las estrictas costumbres que los religiosos practicaban les impedían cualquier tipo de trato con aquellos personas a las que despreciaban profundamente. La actitud de Jesús les resultaba altamente escandalosa. El Maestro, no solamente se relacionaba con ellos, sino que frecuentaba sus casas y participaba de la mesa con ellos. Sentarse a la mesa era mucho más que alimentarse juntos. Era un símbolo inequívoco de camaradería, compañerismo y comunión. Que Jesús se relacionara con ellos estaba mal, que intimara era un total escándalo.


Los fariseos, escribas y maestros de la ley no tenían el más mínimo atisbo de compasión hacia los pecadores. Esa virtud no formaba parte de su vocabulario y estaban convencidos que Dios, justo hasta lo excelso, no podía tampoco tener ese tipo de actitudes hacia los impuros. En su comprensión del mundo los paganos estaban destinados a ser destruidos por Dios y eso era algo que ellos mismos esperaban y ansiaban poder ver. En contraste con la afirmación hecha por Jesús de que hay alegría en el cielo por un pecador que se convierte, ellos consideraban que la alegría se producía cada vez que uno era aniquilado ¡Tal era la visión y comprensión que tenían del Señor y su carácter!


Al meditar sobre esta parábola me pregunto cuáles serían los equivalentes contemporáneos de los recaudadores de impuestos y otras personas de mala reputación. ¿Nos escandalizaríamos de ver a Jesús relacionándose e incluso intimando con miembros de los colectivos LGBT? ¿Cuál sería su actitud hacia ellos? ¿Dónde deberíamos posicionarnos nosotros con respecto al colectivo antes mencionado, y otros muchos, que producen en nosotros un profundo rechazo e incluso desprecio?


¿Qué nos enseña Jesús acerca de cuál debería ser nuestra actitud hacia los colectivos moralmente reprobables?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada