Dissabte 13 de Gener
1ª Samuel 12
1 Samuel va dir a tot Israel:
--Ja veieu que m'he avingut a tot allò que m'heu demanat i us he donat un rei.
2 Ara ja teniu un rei que us vagi al davant. Jo ja sóc vell i tinc els cabells blancs: entre vosaltres hi ha els meus fills. Jo he anat al davant vostre des de jove i fins al dia d'avui.
3 Aquí em teniu. Responeu davant el Senyor i el seu ungit: A qui he pres el bou o bé l'ase? Qui he oprimit? Qui he maltractat? De qui he acceptat suborns que em tapessin els ulls a favor d'ell en algun plet? Estic disposat a restituir-vos-ho.
4 Ells van respondre:
--Tu no ens has oprimit, ni ens has maltractat, ni has acceptat res de ningú.
5 Llavors ell digué:
--Avui el Senyor és testimoni, i ho és també el seu ungit, que no heu trobat a les meves mans res a reclamar.
Ells respongueren:
--El Senyor n'és testimoni.
6 Samuel digué encara al poble:
--És el Senyor qui va escollir Moisès i Aaron i va treure d'Egipte els vostres pares.
7 Ara, doncs, compareixeu, que us retrauré, a la seva presència, tots els beneficis que ell us ha fet, tant a vosaltres com als vostres pares.
8 »Després que Jacob hagués anat a Egipte, els vostres pares van clamar al Senyor, i el Senyor els envià Moisès i Aaron, que els van fer sortir d'Egipte i els feren habitar en aquest lloc.
9 Però van oblidar el Senyor, el seu Déu, i ell els va posar en mans de Sisserà, general en cap de l'exèrcit d'Hassor, i en mans dels filisteus i del rei de Moab, que els van fer la guerra.
10 Llavors van clamar al Senyor, dient: "Hem pecat. T'hem abandonat, Senyor, i hem adorat els Baals i les Astartes. Però ara allibera'ns de les mans dels nostres enemics i t'adorarem a tu sol."
11 El Senyor va enviar Jerubaal, Bedan, Jeftè i a mi mateix, Samuel; us alliberà de les mans dels enemics que us envoltaven i poguéreu viure tranquils.
12 Però quan heu vist que Nahaix, rei dels ammonites, venia a atacar-vos, m'heu dit: "No, no! Que hi hagi un rei que regni sobre nosaltres", tot i que el Senyor, el vostre Déu, és el vostre rei.
13 Ara, doncs, aquí teniu el rei que heu elegit i que havíeu demanat. Ja veieu que el Senyor us ha concedit un rei.
14 »Si reverencieu el Senyor i l'adoreu a ell, si l'obeïu i no us rebel·leu contra els seus manaments, vosaltres i el rei que us governi podreu continuar seguint el Senyor, el vostre Déu.
15 Però si desobeïu el Senyor i us rebel·leu contra els seus manaments, el Senyor us farà sentir el pes de la seva mà, com el va fer sentir als vostres pares.
16 »I ara prepareu-vos a contemplar la gran meravella que el Senyor realitzarà davant els vostres ulls.
17 ¿No és ara el temps de la sega del blat? Doncs jo invocaré el Senyor, i ell farà tronar i ploure. Així comprendreu que heu ofès greument el Senyor demanant-li un rei.
18 Samuel va invocar el Senyor, i aquell mateix dia el Senyor va fer tronar i ploure. Tot el poble va sentir un gran temor del Senyor i de Samuel,
19 i tothom deia a Samuel:
--Prega al Senyor, el teu Déu, pels teus servents: que no hàgim de morir ara que hem afegit a les nostres culpes el pecat de demanar un rei.
20 Samuel va dir al poble:
--No tingueu por. Vosaltres heu comès aquesta gran ofensa. No us aparteu, però, del Senyor i adoreu-lo amb tot el vostre cor.
21 No us n'aparteu per anar darrere aquells qui no són res, que no són de cap profit ni salven ningú perquè no són res.
22 Per amor del seu gran nom, el Senyor no rebutjarà pas el seu poble, ja que ell mateix s'ha dignat fer de vosaltres el seu poble.
23 Per part meva, lluny de mi de pecar contra el Senyor deixant de pregar per vosaltres i d'ensenyar-vos el camí bo i recte!
24 »Vosaltres, doncs, reverencieu el Senyor i adoreu-lo sincerament i amb tot el cor: ja heu vist la gran meravella que ha fet per vosaltres.
25 Però si us porteu malament, desapareixereu, tant vosaltres com el vostre rei.
Parábolas. Agradecido por no ser
como esos. Lucas 18: 9-14
9 A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola:
10 --Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà.
11 »El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà.
12 Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo."
13 »Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: "Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador."
14 »Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.
Jesús explicó esta
parábola para confrontar a aquellos que se sienten superiores en su propia rectitud
y, consecuentemente, eso les lleva a un desprecio hacia todos los demás, a los
que considera claramente inferiores. Al leer este relato pensaba,
inevitablemente, en mi propia vida y mi tendencia natural -que no saludable ni
correcta- de compararme con otros; casi siempre aquellos que la comparación
resulta altamente positiva para mí. Eso me ha llevado a reflexionar.
Me doy cuenta que
básicamente hay dos grandes actitudes con relación a nuestra realidad como
seres humanos y que están representadas por los personajes de esta parábola. La
actitud del recaudador de impuestos. Se trata del reconocimiento de nuestra
miseria moral y espiritual como seres humanos. Cuando uno tiene una percepción
correcta de sí mismo no puede sino aceptar el hecho de nuestra indignidad.
Cuanto más me conozco más reconozco el mal en mí y esa increíble brecha moral
que el pecado ha generado en mi experiencia como ser humano. En ocasiones me
horrorizo de las cosas que soy capaz de pensar, sentir y desear y al
enfrentarme con mi propia humanidad no puedo sino exclamar, como lo hizo el
recaudador, "ten compasión de mí que soy pecador". Entiendo
que única y exclusivamente la gracia me permite ser aceptado por Dios y
partiendo de esa aceptación del Padre comenzar a trabajar en mi propia
aceptación. El reconocimiento y aceptación es el primer y necesario paso para
cambiarla.
La actitud del fariseo.
Este no puede aceptar su propia realidad caída, su propia miseria moral y, por
tanto, para poder suavizar la enorme tensión que eso le produce recurre a la
comparación con otros. Pero esos otros deben ser moralmente inferiores a él,
deben ser más miserables, peores, porque únicamente de este modo podrá sentirse
mejor y podrá vivir con sus propias contradicciones. La comparación con el
otro le genera una falsa superioridad moral que le permite vivir consigo mismo
a fuerza de despreciar a otros como indica su expresión, "te doy gracias
porque no soy como los otros".Jesús es muy claro al explicar que el
primero fue aceptado por Dios mientras que el segundo fue rechazado.
¿Cuál de las dos
actitudes te reflejan mejor?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada