Dissabte 20 de Gener
1ª Samuel 18
1 Després d'aquella conversa entre David i Saül, Jonatan va sentir una simpatia profundíssima per David i començà d'estimar-se'l com a si mateix.
2 Saül va quedar-se'l al seu costat des d'aquell dia i no li permeté que tornés a casa del seu pare.
3 Jonatan i David van fer un pacte d'amistat, perquè Jonatan se l'estimava com a si mateix.
4 Es va treure el seu propi mantell i el regalà a David, com també l'armadura, l'espasa, l'arc i el cinturó.
5 De totes les campanyes que Saül li encomanava, David en sortia victoriós; per això Saül li va confiar el comandament dels seus homes de guerra, i era ben vist de tot l'exèrcit i dels oficials de Saül.
6 Un dia que David tornava victoriós amb les seves tropes de les campanyes contra els filisteus, de totes les poblacions d'Israel sortien les dones a rebre el rei Saül, cantant i ballant al so dels tamborins i dels ferrets, i amb crits d'alegria.
7 Les dones, tot dansant, repetien aquesta corranda:
«Saül en mata a milers,
i David, a desenes de milers.»
8 A Saül no li va caure gens bé, aquell cant, i es va indignar molt. Deia:
--A David, desenes de milers, i a mi, milers i prou! Només caldria que el fessin rei!
9 Des d'aquell dia, Saül mirava David de mal ull.
10 L'endemà, un esperit maligne enviat per Déu s'apoderà de Saül, que començà a desvariejar al palau mateix. David tocava la cítara, com de costum.
11 Saül tenia una llança a la mà, i li va venir el pensament de deixar David clavat contra la paret. Però David pogué esquivar el cop dues vegades.
12 Saül va agafar por de David; el Senyor era amb David i, en canvi, s'havia retirat d'ell.
13 Per això va allunyar David, nomenant-lo comandant. David anava a les campanyes al capdavant de la seva tropa
14 i reeixia en totes les operacions, perquè el Senyor era amb ell.
15 En veure que tot li sortia tan bé, Saül encara li tenia més por.
16 Però tot Israel i Judà estimaven David, perquè era el qui els comandava quan sortien en campanya.
17 Saül va dir a David:
--Mira, et donaré per muller la meva filla gran, Merab. Però has de ser un guerrer valerós i lluitar en les guerres del Senyor.
Saül pensava: «Que no el matin les meves mans; que ho facin els filisteus.»
18 David va respondre a Saül:
--Qui sóc jo i què és a Israel la família del meu pare, perquè jo pugui ser gendre del rei?
19 Però a l'hora de donar Merab, la filla de Saül, a David per muller, la van donar a Adriel, el meholatita.
20 Aleshores Mical, la filla petita de Saül, es va enamorar de David. Ho van dir a Saül i aquest va trobar-ho bé,
21 perquè pensava: «La hi donaré, però li serà un parany perquè mori a mans dels filisteus.»
Saül, doncs, va comunicar a David per segona vegada que ara podria ser el seu gendre.
22 I manà als seus consellers:
--Digueu confidencialment a David que el rei l'aprecia i que també l'aprecien tots els seus consellers; que s'animi a ser gendre del rei.
23 Els consellers de Saül van transmetre aquestes paraules a David, i aquest els respongué:
--¿Us sembla poca cosa, ser gendre del rei? Si jo no sóc més que un home pobre i insignificant.
24 Els consellers de Saül van comunicar-li aquestes paraules de David.
25 Saül respongué:
--Digueu això a David: "El rei no desitja cap més dot que cent prepucis de filisteus. Aquesta serà la resposta del rei als seus enemics."
Saül pensava que així faria morir David a mans dels filisteus.
26 Però quan els consellers de Saül feren saber a David la seva proposta, ell va acceptar de bon grat aquesta condició per a poder ser gendre del rei. Abans i tot que s'acabés el termini,
27 David va sortir amb els seus homes, matà dos-cents filisteus i va pagar al rei els prepucis per poder ser gendre seu. I Saül li va donar la seva filla Mical per muller.
28 Saül va veure ben clar, una vegada més, que el Senyor era amb David. Mical, la seva filla, estimava David.
29 Per això Saül el va témer encara més. Tota la vida li va ser enemic.
30 Els comandants filisteus sortien a fer incursions; però, a cada sortida que feien, David tenia més èxits que els altres oficials de Saül. Així el seu nom s'anava fent famós.
Parábolas. Estad, pues, muy
atentos. Mateo 25: 1-13
1 »Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l'espòs.
2 N'hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades.
3 Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli.
4 En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes.
5 »Com que l'espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir.
6 A mitjanit es va sentir un clam:
»--L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!
7 »Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes.
8 Les noies sense seny van dir a les assenyades:
»--Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s'apaguen.
9 »Les assenyades respongueren:
»--Potser no n'hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu.
10 »Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l'espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada.
11 »Finalment arribaren també les altres noies i deien:
»--Senyor, Senyor, obre'ns!
12 »Però ell va respondre:
»--Us asseguro que no us conec.
13 »Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora.
Hasta hace bien poco en
muchos lugares del medio oriente las bodas seguían el mismo exacto ritual
descrito en la parábola de las muchachas descuidadas y las previsoras. Por
tanto, la historia podía vívidamente ser seguida por los oyentes del Maestro.
El novio era el personaje central de la celebración y su llegada era esperada
con ansia porque marcaba el comienzo de la fiesta y la celebración. Sin
embargo, en una época donde no existían teléfonos móviles ni fijos era
totalmente imposible predecir cuándo el protagonista llegaría, especialmente si
éste venía desde otra población. Ciertamente que la costumbre marcaba que un
vocero precediera y anunciara la llegada del novio, pero de nuevo, si éste
residía fuera de la aldea la llegada del precursor y el novio se sucedían con
mucha rapidez.
Por tanto, era preciso
estar preparado para una llegada que nadie sabía ni podía predecir. No era
extraño que las personas tuvieran que esperar horas y horas e incluso que el
novio no hiciera su aparición hasta el día siguiente. Había dos razones para
esa actitud vigilante. La primera porque no estar para recibir al novio era una
actitud de deshonra y poco respeto hacia él. La segunda, porque inmediatamente
la puerta se cerraba, comenzaba la celebración y quien no estaba ya no era
admitido por más que insistiera e insistiera.
La parábola tuvo una
primera y directa interpretación para los oyentes judíos. Tanto tiempo
esperando la llegada del Mesías anhelado y esperado y cuando llega, como dice
el evangelio de Juan en su prólogo, estos no le recibieron. Consecuentemente la
puerta se cerró y ellos quedaron fuera mientras los gentiles fueron invitados a
la fiesta. La segunda interpretación es para nosotros, los seguidores de Jesús.
Es una invitación a vivir de una forma atenta, alerta y vigilante. Martín
Lutero, el conocido reformador protestante, afirmaba que debemos planificar
como si el Señor fuera a tardar siglos en volver y vivir como si fuera a
regresar mañana. ¿Cómo viviríamos el día de hoy si supiéramos que Jesús regresa
mañana? ¿Qué cosas se volverían prioritarias y qué otras perderían su importancia?
¿Qué aspectos de nuestro carácter quisiéramos rectificar? Ciertamente nuestra
vida cambiaría notablemente si viviéramos con esta
actitud expectante.
Finalmente esta
parábola nos habla de las oportunidades pérdidas en la vida, esas que hemos dejado
pasar y no hemos sabido aprovechar y que, lamentablemente, nunca
más volverán. Nos habla de una mala mayordomía de nuestra vida. William
Barclay en su comentario a esta parábola concluye con estas palabras:
"Tenemos que estar siempre en una actitud vigilante para prevenir la
pérdida de las oportunidades que nos permitan ganar las cosas que debiéramos
tener y ser las personas que debiéramos ser".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada