Dimarts 3 d’Abril
2ª Reis 5
1 Naaman, el general en cap de l'exèrcit del rei dels arameus, era un personatge molt considerat, íntim del seu sobirà, perquè per mitjà d'ell el Senyor havia concedit la victòria a l'exèrcit arameu. Era un bon guerrer, però tenia la lepra.
2 Els arameus, en una incursió, s'havien endut captiva del territori d'Israel una noieta, que va quedar al servei de la dona de Naaman.
3 Aquesta minyona va dir a la seva mestressa:
--Tant de bo que el meu senyor anés a veure el profeta que hi ha a Samaria! El curaria de la lepra.
4 Naaman ho va comunicar al seu sobirà:
--La noia vinguda del país d'Israel ha dit tal i tal cosa.
5 El rei dels arameus va respondre:
--Vés-hi. Et faré una carta per al rei d'Israel.
Naaman va emprendre la marxa. Portava trenta mil peces de plata, sis mil peces d'or i deu vestits nous.
6 En arribar, va presentar al rei d'Israel la carta, que deia: «Juntament amb la present carta, t'envio el meu servent Naaman perquè el curis de la lepra.»
7 Quan el rei d'Israel va llegir aquella carta, es va esquinçar els vestits i exclamà:
--Que potser sóc un déu, capaç de donar la mort o la vida, perquè m'enviï aquest home i em digui que el curi de la lepra? Fixeu-vos-hi bé i veureu com només busca raons!
8 Eliseu, l'home de Déu, va sentir a dir que el rei d'Israel s'havia esquinçat els vestits i envià a dir-li:
--Per què t'has esquinçat els vestits? Que aquest home em vingui a veure i sabrà que hi ha un profeta a Israel.
9 Naaman va arribar amb els seus cavalls i el seu carruatge i s'aturà a l'entrada de la casa d'Eliseu.
10 Aquest va enviar un missatger que li digués:
--Vés, renta't al Jordà set vegades i la teva pell quedarà neta de la lepra.
11 Naaman es va enfadar i se'n tornava tot dient:
--Jo em pensava que sortiria ell en persona i, dret, invocaria el nom del Senyor, el seu Déu, mouria la mà cap a la meva pell malalta i així la lepra fugiria.
12 ¿És que els rius de Damasc, l'Amanà i el Parpar, no valen més que totes les aigües d'Israel? ¿No podia jo rentar-me en qualsevol d'ells i així quedar net de la lepra?
Va fer mitja volta i se n'anava tot indignat.
13 Però els seus servidors es van acostar per parlar-li. Li digueren:
--Pare, si el profeta t'hagués prescrit una cosa difícil, no l'hauries feta? Doncs molt més si tan sols t'ha dit: "Renta't i quedaràs net de la lepra."
14 Llavors Naaman va baixar al Jordà, va banyar-s'hi set vegades, tal com l'home de Déu li havia dit, i la seva pell es tornà com la d'una criatura acabada de néixer: havia quedat net de la lepra.
15 Després retornà amb tot el seu seguici a casa de l'home de Déu, hi entrà i, dret davant d'ell, va proclamar:
--Ara sé del cert que en tota la terra no hi ha cap més déu que el Déu d'Israel. Fes-me la mercè d'acceptar un present d'aquest servent teu.
16 Però Eliseu va respondre:
--Et juro pel Senyor, de qui sóc servent, que no acceptaré res.
Naaman insistia perquè acceptés, però Eliseu s'hi va negar.
17 Llavors Naaman digué:
--Ja que no acceptes cap obsequi, permet que faci carregar dues mules amb terra d'aquest país, perquè aquest servent teu no oferirà cap més holocaust o sacrifici a altres déus sinó tan sols al Senyor.
18 Però que el Senyor vulgui perdonar a aquest servent teu una sola cosa: quan el meu sobirà va al temple del seu déu Rimmon per adorar-lo, es recolza en el meu braç, i jo m'he de prosternar amb ell en aquell temple. Quan m'hagi de prosternar en el temple de Rimmon, que el Senyor vulgui perdonar aquest gest al teu servent.
19 Eliseu li va respondre:
--Vés-te'n en pau.
I se'n va anar. Quan ja era a una certa distància,
20 Guehazí, el servent d'Eliseu, es digué: «El meu senyor ha estat massa indulgent amb Naaman, aquest arameu, quan ha refusat els presents que li portava. Tan cert com viu el Senyor: si l'encalço, encara en podré treure alguna cosa!»
21 I Guehazí es posà a córrer darrere de Naaman. Quan aquest el veié córrer darrere seu, cuità a baixar del carruatge, va anar a trobar-lo i el saludà:
--Tot va bé?
22 Ell va respondre:
--Tot bé. El meu senyor m'envia a dir-te: "M'acaben d'arribar de les muntanyes d'Efraïm dos joves d'un grup de profetes; dóna'm, si et plau, per a ells tres mil peces de plata i dos vestits nous."
23 Naaman li va dir:
--Digna't acceptar sis mil peces.
Naaman va insistir i va lligar en dos sacs les sis mil peces de plata, va afegir-hi els dos vestits i ho va donar a dos criats perquè ho portessin davant de Guehazí.
24 En arribar a l'Ófel, Guehazí s'ho va quedar tot a casa seva, va fer marxar els dos criats
25 i anà a presentar-se al seu senyor. Eliseu li preguntà:
--D'on véns, Guehazí?
Ell respongué:
--El teu servent no ha anat enlloc.
26 Però Eliseu va replicar:
--¿Et penses que jo no hi era present, quan aquell home ha baixat del carruatge i ha vingut a trobar-te? ¿És aquest el moment d'aplegar diners i vestits, i adquirir oliverars i vinyes, ovelles i vaques, esclaus i esclaves,
27 ara que la lepra de Naaman se t'encomana a tu i a la teva descendència per sempre?
I Guehazí va sortir leprós de la presència d'Eliseu, blanc com la neu.
Jesús. Las tradiciones III. Marcos
3: 3-5
3 Jesús diu a l'home que tenia la mà paralitzada:
--Aixeca't i posa't aquí al mig.
4 Llavors els pregunta:
--Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?
Però ells callaven.
5 Jesús se'ls anà mirant, indignat i entristit per l'enduriment del seu cor, i digué a aquell home:
--Estén la mà.
Ell la va estendre, i la mà recobrà el moviment.
Este relato aparece en
los tres evangelios sinópticos. Hay breves variaciones entre uno y otro. En uno
de los textos son los fariseos los que plantean la cuestión sobre lo lícito o
no de sanar en el día sábado; en los otros es el mismo Jesús quien lo pone
sobre la mesa. El punto central, sin embargo, es en todos ellos el mismo, las
necesidades del ser humano versus la prioridad en mantener las tradiciones
religiosas.
Jesús estaba
quebrantando la observancia del sábado de forma intencional y premeditada.
Sabía lo que hacía. La tradición impedía que se sanara en el día de reposo
porque curar era trabajar. Ciertamente había excepciones relacionadas con
personas cuya vida estaba en riesgo. Era evidente, no obstante, que la
situación de aquel hombre no entraba en dicha categoría y bien podría haber
sido sanado el día siguiente sin que ello hubiera significado un cambio
dramático en sus circunstancias. Pero la oportunidad se presenta y, sin ninguna
duda, Jesús la utiliza con un doble propósito: hacer el bien a alguien en
necesidad y marcar las prioridades que deben regir la vida de sus seguidores.
El Maestro era un observante de la ley. Era frecuente verlo en las sinagogas y
acudir al templo. Celebraba la Pascual y otras fiestas importantes de Israel.
Frente a nuestra tendencia de polarizarnos hacia un extremo u otro, Él nos
muestra que el discernimiento siempre es fundamental y que cuando se trata de
priorizar siempre hemos de darle preeminencia al ser humano y sus
necesidades por encima de las tradiciones y reglas religiosas por muy
queridas, valiosas y reverenciadas que aquellas sean.
Hay dos cosas más que
me llaman la atención en este pasaje. La primera es la reacción de Jesús ante
la mente cerrada de los religiosos. Dos sentimientos muy poderosos son
mencionados: la ira y la tristeza. La primera es una reacción producida
cuando uno siente que sus valores morales más íntimos e importantes han sido
violados o confronta situaciones que considera inaceptables. Es una reacción de
indignación ante lo que se considera ofensivo y ultrajoso. La segunda es
definida como un dolor emocional o estado afectivo provocado por un decaimiento
espiritual. ¿Podemos imaginar el estado anímico de Jesús ante la actitud de
indiferencia de los fariseos delante del dolor humano? ¿Podemos imaginar cómo
éste se reflejó en su rostro? La otra cosa que me llama la atención es
la respuesta de los fariseos, deciden acabar con Jesús y comienzan a
conspirar en su contra.
Creo que los seres
humanos somos intolerantes como consecuencia del pecado y esto se manifiesta de
múltiples maneras. Pero tal vez la intolerancia más peligrosa es la de las
personas religiosas. Podemos comprobarlo con los radicalismos de uno
u otro color. En el nombre del dios de turno generamos todo un sistema de
creencias, valores y tradiciones que no aceptamos que nada ni nadie lo
cuestione y, si alguien lo hace, cargamos contra él incluso con violencia si es
preciso. Los cristianos no estamos exentos de ese peligro y con frecuencia
a lo largo de nuestra historia pasada y presente lo hemos practicado con
refinamiento. Jesús nos enseña que para Dios es más importante un ser humano y sus
necesidades que cualquier tradición, principio o dogma religioso y que cuando
ambas cosas entren en conflicto es fácil saber por cuál optar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada