Dimarts 8 d’Agost
Hebreus 8
1 El punt central de la nostra exposició és que tenim un gran sacerdot que s'ha assegut en el cel, a la dreta del tron de la majestat divina; 2 ell és el ministre que oficia en el santuari, en el veritable tabernacle, aquell que no van erigir els homes, sinó Déu mateix.
3 Tot gran sacerdot està destinat a oferir dons i sacrificis; per això també calia que aquest gran sacerdot tingués alguna cosa per oferir. 4 De fet, si ell estigués a la terra, ni tan sols seria sacerdot, perquè aquí ja hi ha els qui presenten les ofrenes prescrites per la Llei. 5 Ara bé, aquests sacerdots celebren un culte que és tan sols imitació i ombra de les realitats celestials. Així ho trobem en l'oracle diví manifestat a Moisès quan anava a construir el tabernacle, i que diu: Mira bé i fes-ho tot igual al model que et mostro aquí a la muntanya. 6 En canvi, al nostre gran sacerdot li correspon d'oficiar en un culte més excel·lent, ja que és mitjancer d'una aliança molt millor, fonamentada en promeses incomparablement millors.
7 Si la primera aliança hagués estat irreprensible, no hauria calgut substituir-la per una segona. 8 En efecte, el Senyor diu en to de reprensió: Vénen dies, ho dic jo, el Senyor, que pactaré una aliança nova amb el casal d'Israel i amb el casal de Judà. 9 No serà com l'aliança que vaig pactar amb els seus pares el dia que els vaig agafar per la mà per fer-los sortir del país d'Egipte; ells no es van mantenir en la meva aliança, i jo em vaig desentendre d'ells. Ho dic jo, el Senyor. 10 Aquesta és l'aliança que jo pactaré amb el casal d'Israel després d'aquells dies, diu el Senyor: Posaré les meves lleis en el seu interior, les escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. 11 Ja no caldrà que ningú instrueixi el seu veí ni el seu germà dient: «Coneix qui és el Senyor», perquè tots em coneixeran, des del més petit fins al més gran. 12 Perdonaré les seves culpes, no em recordaré més dels seus pecats. 13 Des del moment que Déu parla d'una aliança nova, declara vella la primera; i tot allò que es torna vell i antic està destinat a desaparèixer.
Gènesi 35
Deshaceos de todos los
dioses extraños que tengáis, purificaos y cambiad de ropa. Luego subiremos a
Betel donde erigiré un altar al Dios que me escuchó en el peligro y me acompañó
en mi viaje.
Estas son las instrucciones que Jacob dio a su familia después de haber
recibido de parte de Dios el encargo de levantar un altar al Señor.
Algo que Dios siempre ha esperado y pedido de la gente ha sido
exclusividad, no desea compartir su relación con nosotros con otros dioses. La
religión judeocristiana siempre ha sido monoteísta en contextos
politeístas.
En términos prácticos eso significa que Dios quiere ser el Señor de
todas y cada una de las áreas de nuestra vida y que no desea que haya aspectos
de la misma que estén bajo el control o la influencia de otros dioses.
Para nosotros el monoteísmo es como una declaración teológica, una
afirmación de que existe un único Dios. Sin embargo, en la práctica somos
politeístas cuando permitimos que áreas de nuestra vida, supongamos el dinero,
el sexo, el trabajo, la familia, el tiempo libre, los valores, las prioridades
y un largo etcétera que sería interminable, no estén bajo la soberanía del Señor
sino la nuestra propia.
Es cierto que hay un politeísmo teórico, teológico, sin embargo es
peor, más pernicioso, más sutil y más destructivo para los seguidores de Jesús
el politeísmo práctico del cual antes hablaba, y lo es porque caemos en el
engaño de creer que un monoteísmo teológico nos libra del peligro de un
politeísmo práctico y, lamentablemente, no es así.
Por eso, el consejo de
Jacob sigue siendo válido para nosotros hoy en día, deshaceos de todos los
dioses extraños que tengáis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada