Dijous 13 de Setembre
Isaïes 52
1 Desvetlla't, desvetlla't, Sió;
vesteix-te de les millors gales,
posa't els vestits més esplèndids,
Jerusalem, ciutat santa!
Els pagans, gent impura,
no entraran mai més
dins els teus murs.
2 Treu-te la pols del damunt,
alça't i asseu-te al tron, Jerusalem!
Sió, ciutat captiva,
s'han desfet els lligams del teu coll!
3 Això diu el Senyor:
«De franc vau ser venuts
com a esclaus,
i sense pagar res sereu alliberats.»
4 Això diu el Senyor, Déu sobirà: «Al principi el meu poble va baixar a Egipte per residir-hi com a immigrant. Al final, els assiris l'han oprimit.
5 Però ara, ho dic jo, el Senyor, s'han endut de franc el meu poble. Què hi tinc a veure, jo? Els seus dirigents protesten i constantment menyspreen el meu nom. Ho dic jo, el Senyor.
6 Per això el meu poble coneixerà aviat qui sóc jo. Aquell dia ho sabrà, perquè jo mateix, el qui parlava, sóc aquí.»
7 Que en són, de bonics,
per les muntanyes
els peus del missatger de bones noves
que anuncia la pau i el benestar,
que anuncia la salvació
i diu a la ciutat de Sió:
«El teu Déu ja regna!»
8 Criden els teus sentinelles,
alcen la veu,
tots junts criden de goig
quan veuen amb els seus ulls
que el Senyor torna a Sió.
9 Esclateu totes alhora en clams de joia,
ruïnes de Jerusalem:
el Senyor ha consolat el seu poble,
ha alliberat Jerusalem!
10 Als ulls de tots els pobles
el Senyor ha estès el seu sant braç,
i d'un cap a l'altre de la terra
tothom veurà
la salvació del nostre Déu.
11 Fora, fora, sortiu de Babilònia!
No toqueu res d'impur,
sortiu-ne purificats
enduent-vos
els paraments sagrats del Senyor!
12 Ara no sortireu corrents,
no fugireu en desbandada,
perquè el Senyor us anirà al davant,
i la vostra rereguarda
serà el Déu d'Israel.
13 «El meu servent triomfarà,
serà enlairat, enaltit,
posat molt amunt.
14 Així com tots
s'horroritzaven de veure'l
—ja que, de tan desfigurat,
ni tan sols semblava un home
i no tenia res d'humana
la seva presència—,
15 així també ell purificarà
tots els pobles.
Els reis no sabran què dir,
quan veuran allò
que mai no s'havia contat
i comprendran allò
que mai no havien sentit.»
Fets 27
1 Quan van decidir que ens embarquéssim cap a Itàlia, confiaren Pau i alguns altres presos a un centurió que es deia Juli, de la cohort Augusta.
2 Vam pujar en una nau adramitena que anava cap a les costes de l'Àsia i ens férem a la mar. Venia amb nosaltres Aristarc, un macedoni de Tessalònica.
3 L'endemà arribàrem a Sidó. Juli va donar a Pau un tracte humanitari i li permeté d'anar a trobar els seus amics i de rebre'n totes les atencions.
4 Salpàrem de Sidó i vam navegar a recer de Xipre, perquè els vents eren contraris.
5 Després, continuant per alta mar, vam passar enfront de Cilícia i de Pamfília i arribàrem a Mira de Lícia.
6 Allí el centurió va trobar una nau alexandrina que anava a Itàlia i ens hi féu embarcar.
7 Durant força dies la navegació fou lenta i ens va costar d'arribar a l'altura de Cnidos. Com que el vent encara no ens era favorable, vam navegar a recer de Creta, prop del cap de Salmone.
8 El vam costejar amb dificultat i arribàrem en un indret anomenat Bells Ports, que no era lluny de la ciutat de Lasea.
9 Havia transcorregut força temps, i entràvem ja a l'època de la navegació perillosa, perquè havia passat fins i tot el dia de l'Expiació. Pau els advertia:
10 --Companys, estic veient que la navegació portarà mals i pèrdues greus a la nau i a la càrrega, i fins i tot a les nostres vides.
11 Però el centurió feia més cas del timoner i del patró que no pas de les paraules de Pau.
12 D'altra banda, el port no era apropiat per a passar-hi l'hivern; per això la majoria foren del parer de salpar d'allí i provar d'arribar a Fènix, un port de Creta que mira a garbí i a mestral, i quedar-nos-hi durant l'hivern.
13 Es va aixecar aleshores brisa de migjorn, i, creient que podien assolir el seu objectiu, llevaren àncores i costejaren Creta de molt a prop.
14 Però poc després es va girar del costat de l'illa una ventada forta que s'anomena gregalada;
15 la nau fou arrossegada mar endins, i, no podent fer front al vent, ens vam abandonar a la deriva.
16 Passant a frec d'una petita illa anomenada Cauda, amb prou feines poguérem apoderar-nos del bot.
17 Després d'hissar-lo a bord, van lligar cordes tot al voltant del casc de la nau per reforçar-lo, com a mesura d'emergència; acabat, per por d'anar a encallar a la Sirte, van tirar a l'aigua l'àncora flotant. D'aquesta manera la nau va continuar anant a la deriva.
18 Com que el temporal ens sacsejava furiosament, l'endemà començaren a desfer-se de la càrrega;
19 i el tercer dia, els mariners, amb les pròpies mans, van llençar al mar l'aparell de la nau.
20 Feia dies que no es veien ni el sol ni les estrelles, i teníem a sobre un gran temporal: anàvem perdent tota esperança de salvar-nos.
21 Feia temps que no menjaven res. Llavors Pau es posà dret enmig d'ells i els digué:
--Companys, més valia que m'haguéssiu fet cas i no haguéssim sortit de Creta; ens hauríem estalviat aquests mals i aquestes pèrdues.
22 Però ara us recomano que tingueu coratge. La nau es perdrà, però ningú de vosaltres no hi deixarà la vida.
23 Aquesta nit se m'ha aparegut un àngel del Déu a qui pertanyo i adoro,
24 i m'ha dit: "Pau, no tinguis por: cal que compareguis davant el Cèsar. Déu et concedeix la vida de tots els qui van amb tu en aquest vaixell."
25 Per tant, tingueu coratge, companys! Confio en Déu i sé que es complirà això que m'ha estat dit.
26 Segur que anirem a parar en una illa!
27 A la catorzena nit d'anar a la deriva per l'Adriàtic, els mariners, pels volts de mitjanit, van sospitar que ens acostàvem a terra.
28 Llavors van calar la sonda, i donava una altura de vint braces. Una mica més enllà, donava una altura de quinze.
29 Tement que no ens estavelléssim contra uns esculls, van tirar quatre àncores a popa i frisaven perquè es fes de dia.
30 Però els mariners intentaven fugir del vaixell i ja arriaven el bot a la mar amb el pretext d'estendre les àncores de proa.
31 Pau digué aleshores al centurió i als soldats:
--Si aquests no es queden a la nau, no us salvareu pas.
32 Llavors els soldats van tallar les cordes del bot i el deixaren caure a l'aigua.
33 Mentrestant s'anava fent de dia i Pau animava tothom a prendre aliment. Els deia:
--Avui fa catorze dies que esteu a l'expectativa i els heu passat dejuns, sense menjar res.
34 Us recomano, doncs, que prengueu aliment: el necessiteu per a salvar-vos. Ningú de vosaltres no perdrà ni un sol cabell.
35 Havent dit això, prengué pa, digué l'acció de gràcies a Déu davant de tothom, el partí i començà a menjar.
36 Llavors tots es van animar i prengueren aliment.
37 En aquell vaixell, érem dues-centes setanta-sis persones.
38 Quan hagueren menjat prou, van treure pes a la nau llençant el blat al mar.
39 Quan es va fer de dia, no sabien identificar aquella terra; tan sols distingien una badia amb una platja i van determinar d'acostar-hi la nau.
40 Van desfer les àncores i les abandonaren a la mar; afluixaren també els lligams dels timons, hissaren al vent la vela del trinquet i posaren proa cap a la platja,
41 però van xocar contra un banc de sorra i la nau s'hi va encallar. La proa, clavada a la sorra, va quedar immòbil, mentre la popa s'anava desfent per la violència de les onades.
42 Llavors els soldats, tement que algun dels presos s'escaparia nedant, van decidir matar-los.
43 Però el centurió, que volia salvar Pau, es va oposar a la seva decisió i ordenà que es tiressin a l'aigua i guanyessin la costa, primer els qui sabien nedar,
44 i després els altres, agafats a les fustes i desferres de la nau. Així tots van arribar a terra sans i estalvis.
Pues nadie va a perder ni
un cabello de la cabeza.
El capítulo 27 de Hechos narra la tempestad marítima a la que se vio
sometida la nave que llevaba a Pablo y otros prisioneros a la capital del
Imperio. En medio de toda aquella catástrofe Pablo recibe, de parte del Señor,
la indicación que no temiera porque todos iban a salvar sus vidas. Es evidente,
a partir de lo que vemos en el texto, que esto le ayudó a mantener la calma y
las perspectiva en una situación tan difícil.
Hay dos cosas que me llaman la atención del pasaje. La primera, la
comunicación del ángel. Dios hablando de forma directa a una persona y dándole
visión o perspectiva sobre una situación. No es la primera vez, ni en los
evangelios, ni en el mismo libro de Hechos que esto sucede. El desafío, al
menos para mí, es creer, aceptar y esperar que esto mismo suceda hoy, puesto
que si el Señor es el mismo no existe ninguna razón por la cual lo mismo no
pueda darse en nuestros días. Es cierto que muchos de nuestros sistemas
teológicos -perfectamente legítimos por otra parte- no lo admiten ni lo
conciben y tienen una buena batería de argumentos para justificar su no aceptación.
Sin embargo, creo, creemos que el Señor es mayor que cualquier sistema o
estructura teológica, hace lo que quiere, cuando quiere y como quiere.
En las líneas más arriba mencionaba, no obstante, que no es únicamente
una cuestión de creer que Dios puede hacerlo, sino también de esperar que lo
haga y, por qué no, con nosotros, en nuestra propia experiencia.
La segunda cosa que llama mi atención es la calma que produce el saber
que Dios tiene el control y que, aunque las circunstancias a nuestro alrededor
sean terribles, podemos descansar en Él. La situación de nuestra economía es
como una tempestad en la que parece que el barco de nuestro país se va a ir a
pique en cualquier momento. Esto, como no podía ser de otro modo, genera en
todos nosotros una gran inseguridad, ansiedad, incerteza, miedo y otras muchas
reacciones emocionales. Continuamente buscamos signos de
recuperación, declaraciones de políticos que nos den seguridad y esperanza,
gestos de las instituciones internacionales sobre nuestra salud económica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada