LECTURA DIMECRES 14/11/18: NOMBRES 17 i JOAN 12:27-50

Dimecres 14 de Novembre

Nombres 17

1 El Senyor va parlar encara a Moisès. Li digué:

2 --Comunica a Eleazar, fill del sacerdot Aaron, que retiri els encensers d'entre les brases, perquè són sagrades, i escampi lluny el caliu. 3 Els encensers d'aquests homes morts pel pecat que han comès, ara són consagrats, perquè amb ells han ofert encens al Senyor. Transformeu-los en làmines per a recobrir l'altar i seran un signe per a advertir els israelites.

4 El sacerdot Eleazar recollí els encensers de bronze amb què oferien encens els homes que havien mort cremats i els va laminar per a recobrir l'altar. 5 Això recordava als israelites que només el qui és descendent d'Aaron pot acostar-se a l'altar a cremar encens al Senyor. Si algun altre s'hi acostés, acabaria com Corè i els seus partidaris, tal com el Senyor li havia advertit per mitjà de Moisès.

6 L'endemà, tota la comunitat dels israelites va murmurar contra Moisès i Aaron, dient-los:

--Esteu matant el poble del Senyor!

7 La comunitat començava a amotinar-se contra Moisès i Aaron, quan aquests es van girar cap a la tenda del trobament. En aquell moment, el núvol la va cobrir i aparegué la presència gloriosa del Senyor; 8 Moisès i Aaron van anar llavors davant la tenda del trobament. 9 El Senyor va parlar a Moisès. Li digué:

10 --Aparteu-vos d'aquesta comunitat, perquè els destruiré en un instant.

Però Moisès i Aaron es prosternaren amb el front a terra. 11 Després Moisès va dir a Aaron:

--Pren l'encenser, posa-hi brases de l'altar, tira-hi encens i vés de pressa cap a la comunitat, i fes el ritu d'expiació a favor d'ells. El Senyor s'ha indignat, i el flagell ja comença.

12 Aaron va prendre l'encenser, tal com Moisès havia ordenat, i corregué cap a la comunitat. El flagell ja començava a estendre's entre el poble. Aaron va posar encens a l'encenser i va fer el ritu d'expiació pel poble. 13 Es va posar entre els qui ja havien mort i els qui encara quedaven amb vida, i va cessar la mortaldat. 14 El nombre dels qui van morir d'aquest flagell fou de catorze mil set-cents, sense comptar els morts per la rebel·lió de Corè. 15 Quan s'hagué aturat la mortaldat, Aaron va tornar a l'entrada de la tenda del trobament i es reuní amb Moisès.

16 El Senyor va parlar encara a Moisès. Li digué:

17 --Ordena als israelites que els caps de cada tribu et portin cada un una vara. En total seran dotze vares. Escriu el nom de cada un d'ells a la seva vara. 18 A la vara de Leví, escriu-hi el nom d'Aaron. Hi haurà una sola vara per cada cap de tribu. 19 Posa-les a la tenda del trobament, davant el document de l'aliança, allí on jo em manifesto a vosaltres. 20 La vara de l'home que jo hagi escollit florirà. Així faré cessar les murmuracions dels israelites contra vosaltres.

21 Moisès va transmetre aquesta ordre als israelites. Llavors els caps de les tribus li portaren cada un una vara, és a dir, dotze vares en total, incloent-hi la d'Aaron. 22 Moisès va col·locar les vares davant el Senyor, a la tenda de l'aliança del Senyor. 23 Quan l'endemà Moisès va entrar-hi, la vara d'Aaron, de la tribu de Leví, havia brotat i florit, i les flors havien produït ametlles madures. 24 Moisès va retirar les vares de davant el Senyor per mostrar-les a tots els israelites. Ells les van veure i cada un prengué la seva.

25 Després el Senyor digué a Moisès:

--Torna a posar la vara d'Aaron davant el document de l'aliança, perquè es conservi com un signe per als rebels. Així faràs cessar les seves murmuracions contra mi i no moriran.

26 Moisès va complir exactament tot el que el Senyor li havia ordenat.

27 Els israelites van dir a Moisès:

--Mira com ens morim! Estem perduts, tots estem perduts! 28 Tothom qui s'acosta al tabernacle del Senyor, mor. ¿És que hem de morir tots?

Joan 12: 27-50

27 »Ara em sento contorbat. Què he de dir? Pare, salva'm d'aquesta hora? Però jo he vingut per arribar en aquesta hora! 28 Pare, glorifica el teu nom.

Aleshores una veu va dir del cel estant:

--Ja l'he glorificat i encara el glorificaré.

29 Quan la gent que eren allà ho van sentir, deien que havia estat un tro. D'altres replicaven:

--Un àngel li ha parlat.

30 Jesús els digué:

--Aquesta veu no s'adreçava a mi, sinó a vosaltres. 31 Ara arriba la condemna d'aquest món, ara el príncep d'aquest món serà llançat a fora. 32 I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi.

33 Deia això indicant de quina manera havia de morir.

34 Llavors la gent li digué:

--Nosaltres sabem pels llibres de la Llei que el Messies viurà per sempre. Per què dius que el Fill de l'home ha de ser enlairat? Qui és aquest Fill de l'home?

35 Jesús els respongué:

--Per poc temps encara la llum és entre vosaltres. Camineu mentre teniu la llum, perquè no us sorprengui la fosca: qui camina a les fosques no sap on va. 36 Creieu en la llum, mentre la teniu, i sereu fills de la llum.

Després d'haver dit això, Jesús se n'anà i es va amagar d'ells. 37 Tot i que li havien vist fer tants senyals prodigiosos, encara no creien en ell. 38 Així es van complir les paraules del profeta Isaïes, que deia:

Senyor, qui ha cregut

allò que hem sentit?

A qui s'ha revelat

la potència del braç del Senyor?

39 No podien creure per allò que també deia Isaïes:

40 Els ha encegat els ulls

i els ha endurit el cor,

no fos cas que els seus ulls hi veiessin,

el seu cor comprengués,

i es convertissin.

I jo els guariria!

41 Isaïes parlava d'ell quan deia això, perquè havia vist la seva glòria.

42 És cert que molts, fins i tot dels dirigents, van creure en ell, però no s'atrevien a confessar-ho per por dels fariseus, perquè no els expulsessin de la sinagoga. 43 Preferien els honors dels homes a la glòria de Déu.

44 Jesús va proclamar:

--Els qui creuen en mi, més que creure en mi, creuen en el qui m'ha enviat; 45 i els qui em veuen a mi veuen el qui m'ha enviat. 46 Jo, que sóc la llum, he vingut al món perquè ningú dels qui creuen en mi no es quedi en la fosca. 47 Als qui escolten les meves paraules i no les guarden, no sóc jo qui els condemno, perquè no he vingut a condemnar el món, sinó a salvar-lo. 48 Els qui em rebutgen a mi i no acullen les meves paraules, ja tenen qui els condemnarà: és la paraula que jo he predicat, la que els condemnarà el darrer dia, 49 perquè jo no he parlat pel meu compte; el Pare mateix que m'ha enviat, m'ha manat què havia de dir i de predicar. 50 I sé que el seu manament és vida eterna. Per això, tot el que jo dic, ho dic tal com el Pare m'ho ha comunicat.

En este pasaje Jesús habla de su muerte y es uno de los pocos en que expresa cómo se siente ante la perspectiva de morir y el tipo de muerte que, imagino, se esperaba. Las diferentes versiones de la Biblia usan diferentes expresiones para ilustrarlo. Unas dicen, estoy angustiado. En otra puede leerse, agitado. Aún en otra se pone en boca de Jesús la palabra, muy turbado. Finalmente, la versión base de esta entrada usa las expresiones, sufriendo mucho y confundido.

Es raro para mí ver al Dios hecho ser humano sufriendo el dolor físico y emocional que cualquier de nosotros puede experimentar al verse ante la realidad de una muerte cercana y atroz. Mi Dios puede comprender el dolor, algo físico, y el sufrimiento, algo emocional y espiritual, porque ha experimentado en su propia realidad ambas cosas.

Todas las versiones coinciden en señalar que Jesús no le va a pedir al Padre que le libre de todo lo que se avecina. Entiende que ese es su propósito y voluntariamente lo acepta. Para mí, el punto central de todo esto es el amor de Dios que le lleva a humanarse y en la condición humana experimentar el dolor y el sufrimiento únicamente por mí, por amor a mí.

Este pasaje pone fin al ministerio público de Jesús que ha estado marcado por el constante enfrentamiento con los líderes religiosos de los judíos y, seamos sinceros, su escaso impacto espiritual en la vida de Israel. Las primeras palabras del pasaje lo ponen de claro manifiesto, a pesar de sus milagros la gente no creía en Él. Esto, por sí mismo, es una lección acerca de lo que mueve o no a las personas a creer en Jesús.

Esta parte del evangelio se cierra con un último discurso de Jesús en el que habla acerca de su relación con el Padre y deja clara, nuevamente, su misión. El Maestro no vino al mundo para condenarlo sino para salvarlo.

Estas palabras de Jesús son las que han impactado mi vida hoy en la mañana. No quiero olvidar que el deseo de Jesús y, naturalmente, del Padre no es la condenación de la gente sino su salvación. Por tanto, debo de unirme a Jesús y al Padre en su trabajo redentivo y restaurador y no olvidar que ese es el propósito último. Mi trabajo no es juzgar, mucho menos condenar, esos trabajos le corresponden a Dios. Mi responsabilidad es intentar acercar a las personas a Jesús para que Él ponga orden en sus vidas, las salve y les de vida abundante.