Dimecres 11 d’Abril
2ª Reis 13
1 L'any vint-i-tres del regnat de Joaix, fill d'Ahazià, rei de Judà, Joahaz, fill de Jehú, començà a ser rei d'Israel a Samaria. Va regnar-hi disset anys.
2 Ofenia el Senyor amb el seu comportament: va continuar els pecats que Jeroboam, fill de Nebat, havia fet cometre a Israel; no se'n va apartar.
3 Per això el Senyor es va irritar contra Israel i els va posar en mans d'Hazael, rei dels arameus, i de Benadad, fill d'Hazael.
4 Però Joahaz va apaivagar el Senyor, i el Senyor, veient les sofrences d'Israel, oprimit pel rei dels arameus, el va escoltar.
5 El Senyor va donar un salvador a Israel, i pogueren desfer-se de la dominació dels arameus. Els israelites tornaren a habitar a casa seva com abans.
6 Així i tot, no es van apartar dels pecats que el llinatge de Jeroboam havia fet cometre a Israel. Hi van persistir, i fins i tot mantenien el bosquet sagrat plantat a Samaria.
7 Per això Joahaz es va quedar per tot exèrcit amb cinquanta homes com a dotació de deu carros de guerra, i deu mil homes d'infanteria, ja que el rei dels arameus havia exterminat els altres desfent-los com la pols que tothom trepitja.
8 La resta de la història de Joahaz, tot el que va fer i les seves gestes, consta en la Crònica dels reis d'Israel.
9 Joahaz va morir i es va reunir amb els seus pares; el van enterrar a Samaria. El va succeir el seu fill Jehoaix.
10 L'any trenta-set del regnat de Joaix, rei de Judà, Jehoaix, fill de Joahaz, començà a ser rei d'Israel a Samaria. Va regnar-hi setze anys.
11 Ofenia el Senyor amb el seu comportament i no es va allunyar de cap dels pecats que Jeroboam, fill de Nebat, havia fet cometre a Israel; va continuar cometent-los tots.
12 La resta de la història de Jehoaix, tot el que va fer, les seves gestes, les seves guerres amb Amasies, rei de Judà, tot consta en la Crònica dels reis d'Israel.
13 Jehoaix va morir i es va reunir amb els seus pares. El va succeir Jeroboam. Jehoaix fou enterrat a Samaria, amb els reis d'Israel.
14 Quan Eliseu es va agreujar en la malaltia que el portaria a la mort, Jehoaix, rei d'Israel, baixà a visitar-lo. Abraçat a ell, li cobria la cara de llàgrimes, tot dient:
--Pare meu, pare meu! Carro i guia d'Israel!
15 Eliseu li va dir:
--Agafa un arc i fletxes.
Ell va agafar un arc i fletxes.
16 Eliseu digué al rei d'Israel:
--Tiba l'arc!
Ell va tibar-lo. Eliseu va posar les mans sobre les del rei
17 i digué:
--Obre la finestra que dóna a llevant.
Ell la va obrir, i Eliseu li digué:
--Tira!
Ell va tirar, i Eliseu va exclamar:
--Fletxa de la victòria del Senyor! Fletxa de la victòria contra els arameus! Els derrotaràs completament a Afec.
18 Eliseu va tornar-li a dir:
--Agafa les fletxes.
Ell les va agafar, i Eliseu digué al rei d'Israel:
--Pica a terra.
Va donar tres cops i va parar.
19 L'home de Déu es va disgustar amb ell i li va dir:
--Si haguessis donat cinc o sis cops, hauries vençut completament els arameus; ara, però, només els derrotaràs tres vegades.
20 Eliseu va morir i el van enterrar. A començament d'any, algunes bandes de moabites van envair el país.
21 Uns que estaven enterrant un home, veient una de les bandes, van llançar el difunt al sepulcre d'Eliseu i van fugir. Quan aquell difunt va tocar els ossos d'Eliseu, recobrà la vida i es posà dret.
22 Hazael, rei dels arameus, havia oprimit els israelites durant tota la vida de Joahaz.
23 Però el Senyor se'n va compadir i en tingué misericòrdia. Es va decantar a favor d'ells i, per la seva aliança amb Abraham, Isaac i Jacob, no els volgué exterminar ni allunyar, de moment, de la seva presència.
24 Hazael, rei dels arameus, va morir, i el va succeir el seu fill Benadad.
25 Jehoaix, fill de Joahaz, va recuperar del domini de Benadad, fill d'Hazael, les ciutats que aquest havia conquerit i pres a Joahaz, pare de Jehoaix. Aquest va derrotar Benadad tres vegades i va recuperar les ciutats d'Israel.
Jesús. Es día que dude de la
existencia de Dios. Lucas 19: 6-7
6 Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria.
7 Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien:
--Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador!
Una de las cosas que
uno va ganando con el paso del tiempo es autoconocimiento. Conforme los años
pasan y, siempre que uno sea honesto consigo mismo, uno sabe mejor quién es,
cómo siente y piensa, cuáles son sus fortalezas y sus debilidades. Se aprende
que hay cosas que tal vez nunca cambiarán y que, tal y como le sucedió al
apóstol Pablo, uno tendrá que aprender a vivir con ellas y verlas como
instrumentos para experimentar la gracia de Dios en su vida. Uno se mira en el
espejo y ve reflejada su realidad como ser humano y seguidor de Jesús y el
resultado no es precisamente agradable y alentador. Cierto que si uno se
compara con otros el impacto se ve atenuado pero no deja de ser el mal de
muchos consuelo de tontos. Uno no está donde debería, donde quisiera
estar.
Estos encuentros con su
propia realidad le llevan a uno a la reflexión sobre sí mismo, el mundo y Dios.
Reconocer y aceptar mi realidad como ser humano y seguidor del Maestro me hizo
plantearme qué sentido tenía que el Dios que creó, mantiene y sustenta todo el
universo quiera tener la más mínima relación con alguien como yo, que ni da ni
nunca dará la talla; ni está ni estará a la altura de las expectativas de ese Dios.
La relación de amistad de Dios con Félix Ortiz carece del más mínimo sentido y
lógica; es incomprensible, irracional, absurda y, por tanto, no puede ser
cierta. Consecuentemente Dios no debe existir y todo lo relacionado con la fe
no deja de ser una mera construcción humana para crearnos la ilusión de que
somos importantes y significativos para alguien en el universo pero, a todas
luces, irracional y carente de sentido. Para alguien que ha seguido a Jesús
durante años y años es tremendo abrir la puerta a la duda y la inseguridad, al
admitir que todo lo que uno ha creído puede ser un absurdo carente de sentido.
Estas reflexiones
vinieron a mi mente justo cuando estaba leyendo el libro de Brennan Manning
"El evangelio de los andrajosos". Su lectura me llevó a pensar que
todo mi proceso de duda era nada más y nada menos que una manifestación de mi
orgullo intelectual y personal. Era demasiado fuerte para mí el aceptar que era
amado, aceptado, tratado como hijo no debido a lo que era sino más bien a pesar
de esa realidad que el espejo reflejaba. Mi orgullo personal exigía que hubiera
en mí un mínimo de coherencia, santidad, madurez, logros que me hicieran digno
de recibir aunque fuera algunas migajas del amor del Dios que sustenta todo el
universo. Me costaba aceptar que la gracia es escandalosa y total y absoluta
locura. La gracia única y exclusivamente se puede aceptar con plena humildad
como un regalo escandaloso y loco. Y tiene que ser así porque si hubiera algo
en mí que mi hiciera merecedor o digno ya no sería gracia. Fue todo un choque
reconocer que mis dudas sobre la existencia de Dios provenían de mi orgullo y
altivez, de mi negación a reconocer mi realidad y asumir que podía ser amado en
la misma.
Y aquí es donde encaja
la historia de Zaqueo. Porque como él, soy un hombre de mala reputación, el
último de la fila con quien merecería la pena que Dios tuviera una relación de
amistad. Sin embargo, como a aquel recaudador de impuestos, a mí me ha sido
concedido el absurdo, loco y escandaloso privilegio de que more en mi casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada