Dijous 15 de Febrer
2ª Samuel 9
1 Un dia David va preguntar:
--Hi ha cap supervivent de la família de Saül? El voldria afavorir, per amor de Jonatan.
2 La família de Saül tenia un administrador que es deia Sibà. El van fer venir a palau, i David li va preguntar:
--Ets tu Sibà?
Ell respongué:
--Per a servir-te.
3 El rei li va demanar:
--Queda algú de la casa de Saül? Voldria afavorir-lo, tal com vaig prometre en nom de Déu.
Sibà va respondre al rei:
--Queda encara un fill de Jonatan, esguerrat de tots dos peus.
4 El rei preguntà:
--On és?
Sibà li respongué:
--És a casa de Maquir, fill d'Ammiel, a Lodebar.
5 Llavors el rei David el va fer anar a buscar a casa de Maquir, fill d'Ammiel, a Lodebar.
6 Mefibóixet, fill de Jonatan, fill de Saül, es va presentar a David i es va prosternar amb el front a terra. David va cridar:
--Mefibóixet!
Ell va respondre:
--Aquí tens el teu servent.
7 David li va dir:
--No tinguis por. Vull afavorir-te, per amor del teu pare Jonatan. Et restituiré totes les terres del teu avi Saül, i menjaràs sempre a taula amb mi.
8 Mefibóixet es va prosternar i digué:
--Què és el teu servent perquè facis cas d'un gos mort com jo?
9 Llavors el rei va cridar Sibà, l'administrador de Saül, i va declarar:
--Dono al fill del teu senyor totes les propietats de Saül i de la seva família.
10 Tu treballaràs les seves terres, amb els teus fills i els teus mossos, i portaràs les collites per al manteniment de la família del teu senyor. I Mefibóixet, fill del teu senyor, menjarà sempre a taula amb mi.
Sibà tenia quinze fills i vint mossos.
11 Va dir al rei:
--El teu servent farà tot el que el rei, el meu senyor, mani. Però, de fet, Mefibóixet ja menja a la meva taula de la manera que escau a un fill de rei.
12 Mefibóixet tenia un fill petit que es deia Micà. Tots els qui vivien a casa de Sibà estaven al servei de Mefibóixet.
13 Però ell vivia a Jerusalem, perquè menjava sempre a la taula del rei. Era esguerrat de tots dos peus.
Parábolas. A quien poco se le
perdona. Lucas 7: 36-50
36 Un fariseu va invitar Jesús a menjar amb ell. Jesús entrà a casa del fariseu i es posà a taula.
37 Hi havia al poble una dona que era una pecadora. Quan va saber que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb una ampolleta d'alabastre plena de perfum
38 i es quedà plorant als peus de Jesús, darrere d'ell. Li mullava els peus amb les llàgrimes, els hi eixugava amb els cabells, els hi besava i els hi ungia amb perfum.
39 El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora.»
40 Jesús li digué:
--Simó, t'haig de dir una cosa.
Ell li respongué:
--Digues, mestre.
41 --Dos homes devien diners a un prestador: l'un li devia cinc-cents denaris, i l'altre, cinquanta.
42 Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d'ells et sembla que l'estimarà més?
43 Simó li contestà:
--Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.
Jesús li diu:
--Has respost correctament.
44 Llavors es girà cap a la dona i digué a Simó:
--Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells.
45 Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus.
46 Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum.
47 Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc.
48 Després digué a la dona:
--Els teus pecats et són perdonats.
49 Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?»
50 Jesús digué encara a la dona:
--La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau.
En este relato hay dos
actuaciones de Jesús que rompen todos los esquemas de los fariseos. En primer
lugar, permite que una mujer se acerque y tenga contacto físico con Él;
contacto que Jesús no rechaza a pesar de que era notoria la mala reputación de
aquella mujer. La segunda, afirmar que los pecados de la misma eran perdonados,
algo que, obviamente, sólo Dios puede hacer. El Maestro utiliza esta situación
para narrar una parábola cuya idea central es el amor que nace de aquel que se
siente perdonado.
Pienso que hay dos
clases de culpa. Una es enfermiza y patológica y hace que una determinada
persona se sienta mal de forma permanente, incapaz de encontrar paz con Dios,
con ella misma o con los demás. En algunos casos esa culpa, dado su carácter
disfuncional, puede generarse por causas que, bien pensado, no merecen el dolor
y el sufrimiento que la persona experimenta. Pero existe otra culpa que es
buena y necesaria para poder ser una persona moralmente saludable. Es una culpa
que nos hace ser conscientes de nuestra situación, de nuestras actuaciones u
omisiones, de nuestras motivaciones y actitudes y, al permitirnos ser
conscientes de las mismas, puede generar en nosotros arrepentimiento y cambio.
Lamentablemente vivimos en una sociedad que se esfuerza por anestesiar ese
sentido saludable de culpa, que lo corta en sus primeras manifestaciones y, en
consecuencia, impide que nuestra brújula moral pueda orientarnos. Aprendemos a
ignorar esas señales de alarma y, finalmente, estas desaparecen y dejan de
avisarnos acerca de nuestra situación.
En esta situación vemos
dos personas que estaban igualmente perdidas, la mujer y Simón. Sin embargo, la
primera de ellas era muy consciente de su situación. De algún modo que
desconocemos el mensaje de Jesús -el amigo de pecadores y gente de mala
reputación como ella- le había impactado y, por las palabras que el mismo
Maestro dijo, la había salvado proveyendo el perdón de los pecados. Por el
contrario, Simón estaba seguro y satisfecho de su propia condición moral. Nada
en su conciencia le reprochaba y como buen fariseo -los separados-
era plenamente consciente de su superioridad sobre el resto de
la población y, especialmente, sobre esa mujer de mala reputación.
Es bueno, importante y
necesario no olvidar que somos una cuadrilla de miserables. Es saludable no
dejar de considerar todo lo que Jesús nos ha perdonado y continua perdonando.
No para fustigarnos de forma constante por nuestro pecado -eso sería
disfuncional-; pero si para, en primer lugar, mantenernos agradecidos y
reconocidos al Maestro por todo el amor mostrado hacia nosotros; en segundo
lugar, para que al olvidar nuestra propia miseria caigamos en la tentación
de despreciar a otros por su realidad miserable. Cuanto más conscientes seamos
de nuestra miseria más valoraremos el amor que Dios nos ha ofrecido en
Cristo.
Simón o la mujer de mala reputación ¿Cuál de las dos
refleja mejor tu realidad?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada