Dilluns 19 de Febrer
2ª Samuel 12
1 El Senyor va enviar Natan a David. Natan va entrar a la seva presència i li digué:
--En una ciutat hi havia dos homes; l'un era ric, i l'altre, pobre.
2 El ric tenia molts ramats d'ovelles i de vaques.
3 El pobre no tenia sinó una ovella petita, que ell mateix havia comprat i havia criat. L'ovella creixia amb ell i amb els seus fills, menjava del seu plat, bevia del seu got i dormia als seus braços. La tenia com una filla.
4 Un dia, el ric va rebre a casa seva un home que anava de pas i, com que li dolia de prendre un cap de bestiar dels seus ramats per servir-lo al foraster, va prendre l'ovella del pobre i la va servir al qui havia arribat a casa seva.
5 David es va indignar moltíssim contra aquell home i digué a Natan:
--Ho juro per la vida del Senyor: l'home que ha fet això mereix la mort!
6 Pagarà l'ovella quatre vegades, perquè no li ha dolgut gens ni mica això que ha fet!
7 Llavors Natan va dir a David:
--Aquest home ets tu. Això diu el Senyor, Déu d'Israel: "Jo t'he ungit rei d'Israel i t'he alliberat de les mans de Saül.
8 T'he donat tota la família de Saül, el teu senyor, i he posat les seves dones als teus braços. T'he donat Israel i Judà i, per si tot això fos poc, estic disposat a afegir-hi més i més favors.
9 Per què has menyspreat el Senyor cometent allò que l'ofèn? Has fet matar Uries, l'hitita, i has pres per esposa la seva muller. I a ell l'has fet morir amb l'espasa dels ammonites.
10 Per això, ja que tu m'has menyspreat prenent per esposa la muller d'Uries, l'hitita, l'espasa no s'apartarà mai més de casa teva.
11 Això diu el Senyor: Faré que el mal s'aixequi de la teva pròpia família. Davant els teus propis ulls et prendré les dones i les donaré a un dels teus, que jaurà amb elles a plena llum del dia.
12 Tu ho has fet d'amagat, però jo obraré a plena llum, davant de tot Israel."
13 David va dir a Natan:
--He pecat contra el Senyor.
Natan li va respondre:
--El Senyor passa per alt el teu pecat. No moriràs.
14 Però amb aquesta acció has menyspreat el Senyor; per això el fill que t'ha nascut, morirà.
15 I Natan se'n tornà a casa seva.
El Senyor va enviar una malaltia a l'infant que la muller d'Uries havia donat a David, i es va posar molt greu.
16 David, ajagut a terra, pregava a Déu pel nen i dejunava.
17 Els consellers de palau procuraven fer-lo aixecar de terra, però ell s'hi negava i no volia menjar res.
18 L'infant va morir el setè dia. Els consellers de David tenien por de donar-li la notícia, perquè pensaven: «Si quan el nen encara vivia no feia cas del que li dèiem, com dir-li ara que el nen ha mort? És capaç de fer un disbarat.»
19 David va notar que parlaven en veu baixa i va comprendre que el nen era mort. Els va preguntar, doncs:
--¿És mort, el nen?
Ells van respondre:
--Sí, és mort.
20 Llavors David s'alçà de terra, es va rentar i perfumar, va mudar-se de roba i anà a prosternar-se al santuari del Senyor. Després va tornar al palau, demanà que li paressin taula i va menjar.
21 Els seus consellers li deien:
--Què és, això que fas? Mentre el nen vivia, dejunaves i ploraves, i ara que ha mort, t'aixeques de terra i et poses a menjar.
22 Ell va respondre:
--Mentre el nen vivia, jo dejunava i plorava pensant: Qui sap si el Senyor es compadirà de mi i el nen viurà?
23 Però, ara que ja és mort, per què he de dejunar? No puc pas fer-lo tornar! Sóc jo que aniré allà on és ell, però ell no tornarà pas a mi.
24 David va consolar Betsabé, la seva esposa, i va tenir relacions amb ella. Betsabé tingué un fill, i David li posà el nom de Salomó. El Senyor el va estimar
25 i va enviar el profeta Natan a posar-li el sobrenom de Jedidià (que vol dir «estimat del Senyor»), per l'amor que ell, el Senyor, li tenia.
26 Joab va atacar Rabà dels ammonites i va conquerir la ciutadella reial.
27 Llavors envià missatgers a David per dir-li:
--He atacat Rabà i ara en controlo les reserves d'aigua.
28 Mobilitza, doncs, la resta de l'exèrcit, vine al setge de la ciutat i conquereix-la tu. Si la conquerís jo, l'anomenada seria meva.
29 David va mobilitzar tot l'exèrcit i marxà cap a Rabà, va assaltar-la i la va conquerir.
30 S'apoderà de la corona instal·lada sobre el cap del déu Milcom, que era d'or i pesava més de trenta quilos, i duia encastades pedres precioses; la van instal·lar per damunt del cap de David. El rei s'endugué de la ciutat un botí enorme.
31 En va expulsar els habitants i els va obligar a fer treballs forçats amb serres, pics i destrals, i a fabricar maons. El mateix va fer amb totes les altres ciutats dels ammonites. Després David tornà amb tot l'exèrcit a Jerusalem.
Parábolas. ¡Sorpresa!. Mateo 24: 45-51
45 »¿Qui és el servent fidel i assenyat a qui l'amo ha confiat la gent de casa seva perquè els doni l'aliment al temps degut?
46 Feliç aquell servent que l'amo, quan arriba, troba que ho fa així!
47 Us asseguro que li confiarà tots els seus béns.
48 Però si aquell servent era dolent i es deia: "El meu amo tarda",
49 i començava a pegar als seus companys, i se n'anava a menjar i beure amb els embriacs,
50 vindrà l'amo el dia que menys s'ho espera i a l'hora que ell no sap;
51 el castigarà i li farà compartir la sort dels malvats. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.
Esta parábola, como la
anterior, pone énfasis en la necesidad e importancia de una actitud vigilante
ante la venida del Señor. Se contraponen dos actitudes muy diferentes, la
fidelidad y la negligencia en el servicio. La diferencia entre el primero y el
segundo de los criados radica en que éste último pensó que había suficiente
tiempo, no existía ningún tipo de urgencia y, consecuentemente, podía relajarse
en sus funciones y flaqueó su fidelidad. Pienso que está es una actitud muy
humana. Pensar que tenemos suficiente tiempo nos hace bajar la guardia y
relajarnos en muchas situaciones de la vida. Postergamos lo inevitable y después
viene la angustia y la ansiedad de las fechas límites y las cosas se han de
hacer, en muchos casos, deprisa, corriendo y no siempre bien.
El seguimiento de Jesús
no es una excepción a la regla antes mencionada. Imaginemos por un momento que
supiéramos con certeza que Jesús viene dentro de seis meses. Estoy convencido
de que haríamos un esfuerzo frenético por introducir cambios en nuestras vidas.
Revisaríamos nuestras prioridades, agendas y relaciones. Someteríamos a
escrutinio nuestras actitudes, motivaciones y valores. Evaluaríamos en qué
medida estamos siendo responsables con nuestra labor de ser agentes de
restauración y constructores del Reino de Dios. El problema es que como no
tenemos esa certeza con respecto a la fecha es fácil relajarse en las
responsabilidades. Entramos en un proceso de degradación que puede llegar a
convertirse en irreversible. Hay una anécdota acerca de cómo puede hervirse una
rana. Si lanzas una rana en un recipiente con agua hirviendo el animal, al
contacto con el líquido, salta y se libra. El procedimiento es el opuesto. Se
sumerge al batracio en una recipiente con agua fría y éste se pone en la
lumbre a fuego lento. El agua se va calentando de forma gradual y no produce
una reacción de rechazo en la rana. Inevitablemente ésta muere hervida. Cuando
tiene conciencia de su situación es demasiado tarde y carece de la capacidad de
reacción. La comparación con el seguimiento de Jesús es fácil de
establecer.
Esta es la razón por la
cual hay tantas advertencias en las Escrituras a la actitud alerta y vigilante.
El peligro es real, puede afectar a cualquiera de nosotros. Por eso, el apóstol
Pablo afirma que "aquel que se sienta seguro ande con cuidado que no
caiga". Se me ocurren dos antídotos contra ese peligro. El primero es vivir
cada día como si éste fuera el día del regreso del Señor. Cuando uno es
consciente que toda la vida sucede en la presencia de Dios y uno está siendo
fiel en la tarea de la restauración y construcción del Reino, uno vive en paz y
seguridad. Jesús puede regresar, me encontrará al pie del cañón en servicio
activo. Un servicio, no olvidemos, que se lleva siempre a cabo en
nuestra cotidianidad, nuestros hogares, nuestros trabajos, nuestras
relaciones, etc. El segundo, consiste en introducir en nuestra ritmo de vida
periodos de reflexión para analizar el estado de nuestro servicio, evaluarnos a
nosotros mismos y ver si estamos teniendo una actitud alerta y vigilante o, por
el contrario, nos estamos relajando y entrando en ese proceso lento pero
continuo de degradación. El salmo 139 en sus versículos finales nos invita a
esa reflexión diaria para asegurarnos que no zozobramos y, si estamos
escorando, volver al rumbo adecuado, a la actitud alerta y vigilante.
¿Hasta qué punto la actitud de bajar la guardia y
relajarse está afectando tu vida? ¿Qué puedes y debes hacer al respecto?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada