Dilluns 12 de Febrer
2ª Samuel 6
1 David va tornar a reunir el bo i millor d'Israel, uns trenta mil homes,
2 i s'encaminà a Baalé-Judà amb tot el poble que l'acompanyava, per traslladar des d'allí l'arca de Déu, que porta el nom del Senyor de l'univers, el qui té per tron els querubins.
3 Van carregar l'arca de Déu a dalt d'un carro nou i se la van endur de la casa d'Abinadab, que es troba dalt del turó. Uzà i Ahió, fills d'Abinadab, conduïen el carro,
4 amb l'arca de Déu. Ahió anava al davant de l'arca.
5 David i tots els israelites dansaven davant el Senyor acompanyats amb tota mena d'instruments de fusta de savina, arpes, cítares, tamborins, sistres i címbals.
6 En arribar a l'era de Nacon, hi hagué un moment que els bous van fer decantar l'arca de Déu, i Uzà va posar-hi la mà al damunt per sostenir-la.
7 Però el Senyor va indignar-se contra Uzà: Déu el va abatre allà mateix pel seu atreviment. Uzà va caure mort al costat de l'arca de Déu.
8 David va sentir profundament que el Senyor hagués fulminat Uzà, i va donar a aquell lloc el nom de Peres-Uzà (que significa «bretxa d'Uzà»), i així es diu encara avui.
9 Aquell dia s'apoderà de David un gran respecte pel Senyor, i va pensar: «Com pot entrar al meu palau l'arca del Senyor?»
10 I no volgué portar l'arca del Senyor al seu palau, a la ciutat de David, sinó que la va fer dur a casa d'Obed-Edom, que era de Gat.
11 L'arca del Senyor va estar tres mesos a la casa d'Obed-Edom, i el Senyor el va beneir, a ell i a tota la seva família.
12 Van fer saber al rei David que el Senyor, gràcies a l'arca de Déu, havia beneït la família d'Obed-Edom i tots els seus béns. Llavors David va traslladar l'arca de Déu de la casa d'Obed-Edom a la ciutat de David, enmig d'una gran festa.
13 Quan els portants de l'arca del Senyor hagueren fet sis passes, David va sacrificar un toro i un moltó.
14 David, vestit només amb una túnica de lli, saltava amb totes les forces davant el Senyor.
15 Ell i tota la gent d'Israel acompanyaven l'arca del Senyor enmig d'aclamacions i al so dels corns.
16 Quan l'arca del Senyor entrava a la ciutat de David, Mical, la filla de Saül, s'ho mirava des de la finestra i, en veure el rei David saltant i ballant davant el Senyor, el menyspreà dins el seu cor.
17 Van portar, doncs, l'arca del Senyor i la col·locaren al seu lloc dins el tabernacle que David havia fet plantar. Llavors David va oferir davant el Senyor holocaustos i víctimes de comunió.
18 Després d'oferir-los, va beneir el poble en nom del Senyor de l'univers
19 i va manar que distribuïssin a cadascú, a tota la multitud del poble d'Israel, tant homes com dones, un panet amb carn rostida i un pastís de panses. Després tothom se'n tornà a casa seva.
20 També David se'n tornà al seu palau per beneir els seus familiars. Mical, la filla de Saül, va sortir a rebre'l i li va dir:
--Avui sí que s'ha lluït el rei d'Israel, mig nu a la vista de les criades dels seus servents, com si fos un qualsevol!
21 David li va contestar:
--Doncs sí, he dansat i dansaré davant el Senyor, que m'ha preferit al teu pare i a tota la teva família i m'ha fet sobirà d'Israel, el seu poble.
22 I estic disposat a deshonrar-me més encara, i a rebaixar-me jo mateix. Però les criades de qui parles, segur que elles m'honraran.
23 Mical, la filla de Saül, va morir sense haver tingut cap fill.
24 »Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca.
25 Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca.
26 En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra.
27 Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa.
El mismo fenómeno que
se da en Palestina y Jesús describe en esta parábola sucede todavía a día de
hoy en muchas regiones de mi país, España. Tierra de lluvias estacionales que
se descargan con increíble fuerza durante el final del verano y el otoño
provocando grandes inundaciones. Ramblas, arroyos, torrentes y ríos que están
prácticamente secos durante buena parte del año se convierten en corrientes de
aguas impetuosas que se llevan por delante todo aquello que encuentran a su
paso. Provocando con demasiada frecuencia muerte y destrucción. Por eso es tan
importante escoger bien el lugar donde uno decide construir su vivienda.
Aquello que a simple vista parece ser un lugar apacible puede convertirse en
una trampa mortal cuando llegan las tormentas y los aluviones. Cualquiera de
los oyentes de Jesús podía entender lo que estaba diciendo y podía hacer el
salto mental para ver la aplicación espiritual del discurso.
He parado de escribir
mi reflexión, me he ido a correr. Mientras corría he estado pensando sobre las
implicaciones de esta parábola y ahora vuelvo a escribir. He pensado que la
vida es un auténtico absurdo si Jesús no es Dios hecho ser humano. He pensado
que este mundo es un lugar sin sentido a menos que espere el Reino de Dios y
éste sea una realidad y no una mera ficción. Porque cuando miro a mi alrededor
lo único que me sugiere la realidad es una profunda y triste desesperanza. La
maldad, la corrupción económica y política, la pobreza, la violencia ejercida
sobre las personas por múltiples e incomprensibles razones, el terrorismo,
la injusticia, la manipulación por parte de los poderes económicos,
políticos y sociales ¿Cómo es posible vivir en un mundo así? ¿Cómo puede uno
levantarse cada mañana y afrontar la vida si no hay esperanza? Y esa esperanza
¿Dónde está basada? Si no es posible cimentarla en Jesús porque, o bien no
existió, o si lo hizo fue tan solo un hombre, entonces no hay suelo lo
suficientemente sólido para sustentar ningún proyecta vital, todo es arena,
todo es una mera y simple quimera.
Personalmente no puedo
vivir sin cimientos, sin un ancla que me fije y me permita vivir en medio de
las tormentas de la vida. Sin Jesús y su mensaje del Reino veo la vida y el
mundo como un total y absoluto absurdo. Un sin sentido que abre una espiral de
escepticismo y desesperanza. Sin Jesús todo pierde sentido, el bien y el mal,
lo correcto y lo correcta, la humanidad y la inhumanidad, todo es lo mismo,
todo resulta indiferente, todo resulta insoportable. Sólo Jesús, al menos para
mí, ofrece un sustento sólido para poder construir esperanza para mi vida, para
el presente y el futuro. Entiendo que existen personas que pueden vivir sin un
cimiento sólido para su proyecto vital ¡Yo no puedo!
¿Sobre qué cimiento está edificado tu proyecto
vital? ¿Qué capacidad de resistencia tiene a los embates de la vida?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada