Dimecres 14 de Febrer
2ª Samuel 8
1 Després d'això, David va atacar els filisteus i els va sotmetre, i els va arrabassar Mèteg-Aammà.
2 Després va derrotar els moabites. Els va fer ajeure a terra i els va mesurar amb un cordill: en destinà dues parts a la mort i en va deixar viure una tercera part. Els moabites van ser vassalls seus i li pagaven tribut.
3 David va derrotar encara Adadèzer, fill de Rehob, rei de Sobà, quan aquest volia restablir el seu domini fins al riu Eufrates.
4 David li va capturar mil set-cents homes de les dotacions dels carros de guerra i vint mil soldats d'infanteria, i va inutilitzar el garró de tots els seus cavalls de tir: només se'n va reservar cent.
5 Els arameus de Damasc volien ajudar Adadèzer, rei de Sobà, però David els va causar vint-i-dues mil baixes.
6 Llavors David va instal·lar guarnicions entre els arameus de Damasc. Els arameus van ser vassalls seus i li pagaven tribut. Arreu on David anava, el Senyor li donava la victòria.
7 David va agafar els escuts d'or que portava la guàrdia d'Adadèzer i se'ls endugué a Jerusalem.
8 De Bètah i de Berotai, ciutats d'Adadèzer, se'n va emportar una gran quantitat de bronze.
9 Tohi, rei d'Hamat, sentí a dir que David havia derrotat tot l'exèrcit d'Adadèzer,
10 i va enviar-li el seu fill Joram per saludar-lo i felicitar-lo d'haver fet la guerra contra Adadèzer i haver-lo vençut: Adadèzer estava en guerra amb Tohi. Joram portava objectes de plata, d'or i de bronze.
11 El rei David els va consagrar al Senyor, a més de la plata i l'or que ja li havia consagrat, provinent de totes les nacions per ell sotmeses, o sigui
12 d'Aram, de Moab, dels ammonites, dels filisteus i dels amalequites, i també del botí d'Adadèzer, fill de Rehob, rei de Sobà.
13 La fama de David va ser encara més gran quan, tornant de derrotar els arameus, vencé els edomites, en nombre de divuit mil, a la vall de la Sal.
14 Després va instal·lar guarnicions per tot el país d'Edom, i tots els edomites foren vassalls seus. Arreu on David anava, el Senyor li donava la victòria.
15 David regnava sobre tot Israel. Governava tot el seu poble segons el dret i la justícia.
16 Joab, fill de Seruià, era el general en cap de l'exèrcit; Jehoixafat, fill d'Ahilud, era cronista;
17 Sadoc, fill d'Ahitub, i Ahimèlec, fill d'Abiatar, eren sacerdots; Seraià era canceller;
18 Benaiahu, fill de Jehoiadà, comandava els quereteus i els peleteus. Els fills de David eren també sacerdots.
Parábolas. Somos siervos. Lucas 17: 7-10
7 »¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: "Vine de seguida a seure a taula"?
8 ¿No li dirà més aviat: "Prepara'm alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu"?
9 ¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat?
10 Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: "Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer."
Somos siervos. Eso
afirma Jesús y no deberíamos olvidarlo. Nuestra tendencia habitual es a pensar
en términos opuestos y excluyentes, es decir, o esto o lo otro. Lo hemos
heredado de la forma griega de pensar. Veamos algunos ejemplos: Si el hombre es
libre no puede estar al mismo tiempo predestinado y viceversa. Si Jesús es
hombre no puede ser Dios al mismo tiempo. La forma hebrea de pensar es
inclusiva, es decir, esto y lo otro. Jesús mismo lo remarcó cuando afirmó:
"esto es necesario hacer sin dejar de hacer lo otro". La forma hebrea
de pensar es, por decirlo de alguna manera, poliédrica. Considera que la
realidad tienen diferentes caras y las mismas no son excluyentes ni contrarias
entre sí, sino más bien complementarias. Desde esta forma de acercarse a la
realidad podríamos afirmar que el ser humano es 100% libre y, al mismo tiempo,
está 100% predestinado. Si trato de acercarme a esa realidad con una mentalidad
griega se produce en mí un cortocircuito. La misma, a diferencia de la hebrea,
no está diseñado para pensar en términos inclusivos.
Todo esto para afirmar
que si bien es cierto que somos hijos de Dios y coherederos con Cristo no
debemos olvidar que también somos siervos y Él es el Señor de nuestras vidas.
Entiendo que sea complicado pero necesitamos aprender a vivir con esa visión
poliédrica de nuestra relación personal con el Señor. Somos ambas cosas y una
no puede excluir la otra. Cada una de esas facetas demanda de mí un tipo de
relación que es complementaria con la otra. Construiré una versión equivocada
de mí mismo y de Dios si me centro exclusivamente en mi faceta de hijo o en
faceta de siervo. Tengo que aprender a vivir con ambas y entender lo que cada
uno de ellas demanda de mí. La parábola del padre que ama y perdona se centró en
el aspecto filial de mi identidad. La que Jesús narró en este texto se centra
en mi rol como siervo del Señor del universo.
No puedo ni debo
olvidar que Dios no está en deuda conmigo ¡En absoluto! Para los oyentes de
Jesús la parábola, como tantas otras, debió de resultar escandalosa. El
judaísmo basaba la relación con el Señor en las obras. Era como una especie de
cuenta de "debe y haber". Al ir acumulando buenas obras, de una
manera consciente o inconsciente, la persona consideraba que ganaba méritos ante
Dios y éste, de alguna manera, estaba obligado con ella ¿No hay cierta
semejanza con la teología de la prosperidad tan en boga en muchas de nuestras
iglesias? Dios, por medio de Jesús, nos ha dado todo y lo mejor y,
consecuentemente, espera de nosotros lo mismos, todo y lo mejor. Cuando nos
involucramos activamente en la construcción del Reino de Dios y en vivir como
agentes de restauración en un mundo roto, no estamos haciéndole un favor al
Señor ni deberíamos esperar ninguna recompensa excepcional por ello.
Simplemente estamos cumpliendo con aquello que es nuestro deber. Estamos
pagando nuestra deuda de amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada