Dimarts 6 de Febrer
2ª Samuel 1
1 Saül ja era mort quan David va tornar de derrotar els amalequites. Feia dos dies que David era a Siclag.
2 El tercer dia va arribar un home de l'exèrcit de Saül, amb els vestits esquinçats i el cap cobert de terra en senyal de dol. En arribar on era David, es prosternà.
3 David li va preguntar:
--D'on véns?
Ell va respondre:
--Sóc un fugitiu de l'exèrcit d'Israel.
4 David li va dir:
--Què ha passat? Explica-m'ho.
L'home digué:
--En el combat, les tropes han fugit a la desbandada, i molts han caigut morts. També han mort Saül i el seu fill Jonatan.
5 David va preguntar al jove que l'informava:
--Com ho saps, tu, que Saül i el seu fill Jonatan són morts?
6 El jove va respondre:
--Em trobava casualment en una de les muntanyes de Guilboa, quan vaig veure Saül, repenjat a la seva llança, mentre l'encalçaven els soldats amb els carros de guerra.
7 Ell es girà enrere i, en veure'm, em va cridar. Li vaig respondre:
»--Aquí em tens.
8 »Em preguntà:
»--Qui ets, tu?
»Li responc:
»--Sóc un amalequita.
9 »Ell em diu:
»--Vine aquí i mata'm, que em trobo molt malament, si bé encara em sento ple de vida.
10 »Hi vaig anar i el vaig matar, convençut que no podria sobreviure. Després li vaig prendre la diadema i el braçalet i els he portat aquí, al meu senyor.
11 David es va esquinçar els vestits, i el mateix van fer tots els homes que eren amb ell.
12 Van fer dol, ploraren i dejunaren fins al vespre per Saül, pel seu fill Jonatan, per l'exèrcit del Senyor i per la gent d'Israel, que havien caigut víctimes de l'espasa.
13 David va preguntar al jove que l'havia informat:
--D'on ets, tu?
Ell respongué:
--Sóc fill d'un immigrant amalequita.
14 David exclamà:
--I com has gosat posar la mà damunt l'ungit del Senyor i matar-lo?
15 David va cridar un dels seus homes i li ordenà:
--Mata'l!
Aquell home es va llançar sobre l'amalequita i el va matar.
16 David li va dir:
--Tu t'has fet responsable de la teva mort. Les teves pròpies paraules t'han acusat quan deies: "Sóc jo qui he matat l'ungit del Senyor."
17 David va compondre aquesta complanta per Saül i pel seu fill Jonatan,
18 i va ordenar que la gent de Judà l'aprengués. És el cant de l'Arc. Es troba escrit en el llibre del Just. Diu així:
19 «L'esplendor d'Israel
jeu morta a les altures.
Com han caigut els guerrers ardits!
20 No ho diguéssiu pas a Gat,
no dugueu la nova
als carrers d'Ascaló;
se n'alegrarien les noies filistees,
ho celebrarien
les filles dels incircumcisos.
21 Muntanyes de Guilboa,
que no caiguin damunt vostre
ni pluja ni rosada;
que no siguin fèrtils
els vostres camps,
perquè aquí ha estat deshonrat
l'escut dels més ardits:
l'escut de Saül, untat no pas amb oli,
22 sinó amb sang d'enemics,
amb greix de guerrers.
L'arc de Jonatan
no es feia mai enrere!
L'espasa de Saül
no tornava mai de buit!
23 Saül i Jonatan, amables, encisadors,
inseparables en la vida i en la mort,
més ràpids que les àguiles,
més valents que els lleons!
24 Noies d'Israel, ploreu per Saül,
que us engalanava
amb porpra i robes fines
i us guarnia d'or les vestidures.
25 Com han caigut els guerrers ardits
enmig de la batalla!
Jonatan jeu mort a les altures.
26 Quin dolor sento per tu,
germà meu, Jonatan,
tant com m'encisaves!
El teu amor m'era més meravellós
que l'amor de les dones.
27 Com han caigut els guerrers ardits!
S'han esvaït les seves armadures.»
Parábolas. Perdidos y hallados, la
moneda. Lucas 15: 8-10
8 »O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba?
9 I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut"?
10 »Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix.
Los estudiosos de la Palabra nos indican que
existen dos posibles interpretaciones al significado de la moneda perdida. La
primera podría referirse a una dracma, moneda griega de plata y que equivalía
al valor de lo que ganaban un jornalero por un día de trabajo. Perder semejante
cantidad de dinero podía significar un auténtico desastre financiero para la
familia; eso explicaría el afán por tratar de recuperarla. La segunda podía
referirse a una de las monedas que engarzadas las unas con las otras formaban
una especie de collar o diadema que poseían todas las mujeres casadas. Desde
muy temprana edad iban ahorrando el dinero suficiente para poderse confeccionar
dicha humilde joya que sería en aquella época lo más parecido a nuestros
anillos de alianza o compromiso. Esto también nos ayudaría a entender el afán
por buscarla, poniendo toda la casa patas arriba y el gozo y alegría compartido
con sus amigas. Todas ellas podían entender el valor sentimental que aquella
moneda perdida y encontraba tenía para la mujer y, consecuentemente, podían
compartir con ella el gozo de haberla encontrado.
Esta parábola es muy similar a la de la
oveja perdida y, sin embargo, tiene un matiz que la hace singular y le añade
una perspectiva de la que carece la otra. Alguien debió de ser responsable de
la pérdida de la moneda. Estas no tienen vida propia y, a diferencia de las
ovejas, no tienen autonomía para perderse yendo por lugares y caminos que no
debieran. Fue mal guardada, poco mantenida y como consecuencia una de las
monedas se desprendió del resto. Lo cierto es que no lo podemos saber con
certeza pero alguien debió ser responsable del extravío. Personalmente me hace
pensar en todos aquellos que se han alejado de la fe como consecuencia de
nuestras negligencias. Tal vez fue pecado claro y manifiesto en nuestras vidas
que provocó decepción en aquellos que estaban tratando de seguir a Jesús.
Pudo ser una cuestión de negligencia en entender y poder ministrar sus necesidades
que pasaron inadvertidas para nosotros. Tal vez no supimos interpretar los
signos de petición de ayuda que nos emitieron. También es posible que una vez
que desaparecieron ya no hiciéramos nada por recuperarlos, por mantener el
contacto, por continuar en contacto con ellos y dejar siempre una puerta
abierta.
Una vez más esta parábola nos habla y enseña
de un Dios que toma la iniciativa, al que las nueve monedas que todavía
restaban no le parecían suficientes porque la joya, por humilde que pudiera
ser, estaba incompleta. Un Dios que en imitación suya nos invita a ir tras
aquellos que por una razón u otra están perdidos.
¿Quién hay en tu entorno que cae dentro de esta
categoría? ¿Qué puedes hacer por ellos?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada