Dimarts 13 de Febrer
2ª Samuel 7
1 Quan el rei David s'hagué instal·lat al seu palau i el Senyor li hagué concedit el repòs de tots els enemics que l'envoltaven,
2 el rei va dir al profeta Natan:
--Mira, jo visc en un palau de cedre, mentre que l'arca de Déu habita en una tenda de lona.
3 Natan va respondre al rei:
--Vés, fes tot el que el cor et digui. El Senyor és amb tu.
4 Però aquella nit el Senyor va comunicar a Natan aquesta paraula:
5 --Vés i digues a David, el meu servent: "Això diu el Senyor: ¿Tu m'has de construir un casal perquè hi resideixi?
6 D'ençà del dia que vaig treure els israelites d'Egipte fins ara, no he residit mai en cap palau; anava d'un lloc a l'altre en una tenda, en un tabernacle.
7 A tot arreu on he anat entre els israelites, ¿m'he queixat mai a cap de les tribus a qui manava de conduir el meu poble, que no m'haguessin construït un palau de cedre?"
8 Ara, doncs, digues al meu servent David: "Això diu el Senyor de l'univers: Jo t'he pres del clos de les ovelles, de pasturar el ramat, perquè fossis sobirà del meu poble d'Israel.
9 He estat amb tu en totes les campanyes que has emprès, he derrotat tots els teus enemics i t'he donat una anomenada com la dels homes més famosos de la terra.
10 Destinaré un lloc per al meu poble d'Israel i l'hi implantaré perquè hi habiti sense por; no l'oprimiran més els perversos com havien fet abans,
11 durant el temps que vaig enviar jutges per a governar Israel, el meu poble. A tu, t'he fet reposar de tots els teus enemics. I ara el Senyor t'anuncia que és ell qui et farà un casal.
12 Quan t'arribarà l'hora d'adormir-te amb els teus pares, jo, el Senyor, posaré en el teu lloc un del teu llinatge, sortit de les teves entranyes, i refermaré el seu regnat.
13 És ell qui construirà un casal dedicat al meu nom, i jo faré que el seu tron reial es mantingui ferm per sempre.
14 Jo li seré pare, i ell serà per a mi un fill. Si obra malament, el corregiré amb la vara, com fan els homes, que no planyen el bastó;
15 però mai no em desdiré del meu amor per ell, com me'n vaig desdir amb Saül, a qui vaig excloure del lloc que ara tu ocupes.
16 El teu casal i la teva reialesa es perpetuaran per sempre davant teu, el teu tron es mantindrà per sempre."
17 Això és el que Natan va dir a David quan li va comunicar aquesta visió profètica.
18 Llavors el rei David anà a asseure's a la presència del Senyor i va dir:
--Qui sóc jo, Senyor, Déu sobirà, i què és el meu casal, perquè m'hagis conduït fins aquí?
19 I com si això, Senyor, Déu sobirà, encara et semblés poca cosa, has volgut parlar del casal d'aquest servent teu en els temps futurs. Quin designi tan gran per a un home, Senyor, Déu sobirà!
20 Què més podria dir-te encara David? Tu, Senyor, Déu sobirà, coneixes el teu servent.
21 Per les teves promeses, pel teu bon cor, has volgut fer coses molt grans, i les has comunicades al teu servent.
22 Que n'ets, de gran, Senyor, Déu sobirà. No hi ha ningú com tu, no hi ha cap més Déu fora de tu, capaç de fer tot el que hem sentit contar.
23 Quina altra nació hi ha a la terra com el teu poble d'Israel? Déu mateix ha anat a rescatar-se'ls per fer-ne el seu poble, per donar-los una anomenada, per obrar a favor d'ells coses grans i prodigioses. Tu has expulsat, de davant el teu poble que t'havies rescatat d'Egipte, altres nacions amb els seus déus.
24 Del poble d'Israel, tu n'has fet el teu poble per sempre, i tu, Senyor, t'has fet el seu Déu.
25 Ara, doncs, Senyor-Déu, mantén per sempre això que has promès al teu servent i al seu casal; compleix la teva promesa.
26 Quan la gent dirà: "El Senyor de l'univers és el Déu d'Israel", reconeixerà la grandesa eterna del teu nom. I el casal del teu servent David es mantindrà ferm davant teu;
27 perquè tu, Senyor de l'univers, Déu d'Israel, has revelat al teu servent que li edificaries un casal. Per això jo, que sóc el teu servent, he gosat adreçar-te aquesta pregària.
28 Tu, Senyor, Déu sobirà, ets realment Déu, i les teves paraules són veritat. Tu, que has comunicat al teu servent aquesta bona promesa,
29 digna't beneir ara el casal del teu servent perquè es perpetuï per sempre davant teu. Tu, Senyor, Déu sobirà, ho has promès. Fes que sigui beneït per sempre el casal del teu servent!
Parábolas. Siéntate en el último lugar. Lucas 14: 7-11
7 Jesús observà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola:
8 --Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu,
9 i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: "Cedeix-li el lloc", i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit.
10 Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: "Amic, puja més amunt." Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula.
11 Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.
La idea central de esta
parábola es la humildad. El Diccionario de la Real Academia la define del
siguiente modo: "Virtud que consiste en el conocimiento de las propias limitaciones y debilidades y en obrar de acuerdo con este conocimiento".
Siempre he pensado que es imposible ser humilde sin tener una gran fortaleza
interior. Hace falta tener una gran seguridad personal y autoestima para poder
ser humilde, sabiendo que la dignidad y el valor propio no nos viene conferido
por lo que otros piensen o dejen de pensar de nosotros, por como nos cataloguen
o nos perciban. Nuestra dignidad procede del Señor y de sabernos valorados,
apreciados, aceptados y acogidos por Él, no en base a ningún tipo de merecimiento,
logro o cualquier otra cosa, sino a pesar de nuestra absoluta y total carencia
de todo eso. Mi dignidad procede de Dios, de que así Él me considera y,
nuevamente, esto al margen de cualquier cosa que yo pueda aportar para ser
recipiente de su dignidad.
Lo que me hace digno no
es lo que he hecho y conseguido en la vida; es Dios quien me hace digno y,
consecuentemente, todo logro humano no me añade la más mínima dignidad, más
bien expresa la que Jesús ya me ha otorgado. Los logros humanos puedo verlos y
trabajarlos como expresiones de mi amor hacia el Señor, como ofrendas que le
doy y presento como muestra de mi amor y agradecimiento por el estatus de hijo
que me ha concedido. Esos logros no son currículum que me permite ganar puntos
ante Dios. Son el privilegio de poder utilizar los dones y talentos que me ha
concedido para darle reconocimiento a Él y ser un agente de restauración y
reconciliación en un mundo roto. Cuando pienso en mis logros personales, que no
son pocos, los considero, como diría el apóstol Pablo escribiendo a los
filipenses, como basura en comparación con el privilegio de tener una relación
personal con el Dios que ha creado y sustenta el universo. No que no los
considere buenos o importantes. No, no se trata de eso. Se trata de que no
añaden nada a la dignidad que el Señor me ha dado por medio de Jesús.
La parábola también
habla acerca de cómo yo me considero a mí mismo y cómo soy considerado por el
entorno que me rodea. Es mejor, como enseña Jesús en el relato, ubicarse en el
último lugar -sabiendo que eso no afecta para nada nuestra dignidad porque esta
viene del Señor-, que colocarse en el lugar de preferencia y luego correr el
riesgo que la percepción que otros tienen de nosotros mismos sea inferior a la
que nosotros creíamos. Para muchas personas un suceso como el descrito por el
Maestro en la parábola sería devastador. No son pocos aquellos que basan su
dignidad en el concepto que otros tienen de ellos. No reconocen dignidad en sí
mismos, precisan que otros en su entorno se la otorguen debido a sus logros o
estatus.
¿Qué nivel de dignidad estás experimentando? ¿De
dónde procede tu dignidad, quién te la otorga?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada