Dijous 4 d’Octubre
Càntic 5
1 He entrat al meu jardí, germana meva, esposa,
a collir la meva mirra i el meu bàlsam,
a menjar la meva bresca i la meva mel,
a beure el meu vi i la meva llet.
COR
Mengeu, amics, beveu,
embriagueu-vos d'amor.
ELLA
2 Jo dormia, però el meu cor vetllava.
Una veu! El meu estimat que truca:
«Obre'm, germana meva, estimada meva,
coloma meva, el meu tot;
el meu cap és ple de rosada,
els meus rulls, de la serena de la nit.»
3 M'havia tret la túnica:
com posar-me-la de nou?
M'havia rentat els peus:
com me'ls tornaria a embrutar?
4 L'estimat passa la mà pel forat de la porta,
i les meves entranyes es commouen per ell.
5 M'alço per obrir al meu estimat:
les meves mans destil·laven mirra,
regalimaven mirra els meus dits
sobre l'agafador del forrellat.
6 Obro al meu estimat,
però el meu estimat ja no hi era:
mentre ell em parlava, jo m'havia esvanit.
El cercava, però no l'he trobat,
el cridava, però no m'ha respost.
7 M'han trobat els guardes
que fan la ronda de la vila.
M'han donat cops, m'han ferit,
m'han arrencat el mantell
els sentinelles de les muralles.
8 Jo us conjuro, filles de Jerusalem:
si trobeu el meu estimat,
què li contareu?
Digueu-li que estic malalta d'amor.
COR
9 En què és el teu estimat millor que els altres,
oh tu, la més bella de les dones?
En què és el teu estimat millor que els altres,
que així ens conjuris?
ELLA
10 El meu estimat és blanc i rogenc,
es distingeix entre deu mil.
11 El seu cap és or finíssim;
els seus rulls, tanys de palmera,
negres com el corb.
12 Els seus ulls són coloms
al costat dels rierols,
es banyen amb llet
i reposen a la vorada.
13 Les seves galtes són un erol de bàlsam,
arquetes de perfum.
Els seus llavis són lliris
que regalimen mirra.
14 Els seus braços són cilindres d'or
ornats amb gemmes de Tarsis,
el seu ventre és vori treballat
recobert de lapislàtzuli.
15 Les seves cames són columnes d'alabastre
assentades sobre sòcols d'or fi.
És esvelt com el Líban,
majestuós com el cedre.
16 La seva boca és dolça.
Tot ell és una delícia.
Així és el meu estimat,
així és el meu amor,
filles de Jerusalem!
Dando gracias siempre y por todo a Dios Padre en el
nombre de nuestro Señor Jesucristo. (Efesios 5:20)
Tengo la sensación que
muchos de nosotros damos por sentado que todo en la vida nos ha de ir bien, de
gloria en gloria, de bendición en bendición. Todos estamos un poquito
contagiados de la teología de la prosperidad y consecuentemente llevamos muy
pero que muy mal la contradicción y la frustración por pequeña que sea. Los
evangélicos no hemos sabido, podido o querido desarrollar una teología del
dolor -dimensión física- ni del sufrimiento -dimensión emocional y espiritual-
y, consecuentemente cuando estos aparecen en nuestras vidas, cosa que más tarde
o más temprano ha de suceder, no sabemos muy bien cómo manejarlo, qué hacer con
ello.
Si ya lo anteriormente
dicho es complicado de por sí, todavía lo hace más complejo lo que nos indica
el apóstol, que demos gracias por todo lo que nos sucede. Ahí queda, ahí esta,
no podemos borrarlo de la Escritura, lo único a lo que podemos aspirar es a
entenderlo y aplicarlo. No me cuesta relacionar este versículo con el de
Romanos en el que Pablo indica que aquellos que aman a Dios todas las cosas les
ayudan a bien. Puestos ambos juntos he oído todo tipo de explicaciones
peregrinas: "Al final todo te saldrá bien", "ahora no lo
entiendes pero más adelante lo entenderás", "Te falta perspectiva
pero verás como Dios trabajará de forma que las cosas serán buenas" y
otras similares. La verdad es que estas explicaciones más que ayudar al que
sufre, en la mayoría de las ocasiones agravan su situación e incluso le hacen sentir
espiritualmente culpables por sentir lo que sienten, incomprensión ante el
dolor y/o el sufrimiento que están experimentando.
Entonces, si no entiendo
lo que me pasa, si no veo ningún bien en lo que estoy experimentando ¿Cómo
puedo además dar gracias al Señor por ello? Tiene que haber algún sentido en lo
que el apóstol nos pide. Creo que lo hay, la solución... mañana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada