LECTURA DIVENDRES 22/6/18: 2 CRÒNIQUES 23 i ROMANS 7:14-25

Divendres 22 de Juny

2ª Cròniques 23

1 L'any setè, Jehoiadà es revestí de valor i va fer venir els oficials de les companyies: Azariahu, fill de Joram, Ismael, fill de Jehohanan, Azariahu, fill d'Obed, Maasseiahu, fill d'Adaiahu, i Elixafat, fill de Zicrí. Els oficials van fer un pacte amb Jehoiadà. 2 Recorregueren Judà i convocaren els levites de totes les ciutats i els caps dels llinatges d'Israel. Tots van acudir a Jerusalem. 3 Llavors tota aquesta assemblea va concloure un pacte amb el rei al temple de Déu. Jehoiadà els digué:

--Aquí teniu Joaix, el fill del rei. Ell és qui ha de regnar, tal com el Senyor va prometre a la descendència de David. 4 Això és el que heu de fer: el terç de vosaltres, sacerdots i levites, que entra de servei el dissabte, farà guàrdia a les portes dels llindars; 5 un altre terç custodiarà el palau reial i un altre terç la porta del Fonament; tot el poble se situarà als atris del temple del Senyor. 6 Però que no entri ningú al temple del Senyor, llevat dels sacerdots i dels levites que hagin d'oficiar; ells, com a consagrats que són, hi podran entrar. I que tot el poble observi les prescripcions del Senyor. 7 Els levites manteniu-vos al voltant del rei, tots amb les armes a la mà. Si algú prova d'entrar al temple, mateu-lo. Acompanyeu el rei onsevulla que vagi.

8 Els levites i tots els de Judà van fer-ho tal com el sacerdot Jehoiadà havia disposat. Cada un d'ells va prendre els seus homes, els qui entraven de servei aquell dissabte i els qui en sortien, ja que el sacerdot Jehoiadà no havia deixat marxar ningú dels qui havien complert el seu torn. 9 El sacerdot Jehoiadà va donar als oficials de les companyies les llances, els escuts i els broquers del rei David que es guardaven al temple de Déu. 10 Va fer arrenglerar tots els homes, cada un amb l'arma a la mà, des del costat dret del santuari fins al costat esquerre, en l'espai entre l'altar i el santuari, a punt per a envoltar el rei. 11 Llavors van fer sortir el fill del rei, li van imposar la diadema i les insígnies reials i el proclamaren rei. Jehoiadà i els seus fills el van ungir. Tothom es posà a cridar:

--Visca el rei!

12 Atalia va sentir el clam del poble que corria i aclamava el rei, i corregué, també ella, cap on era la gent, al temple del Senyor. 13 Allà va veure el rei dret, al costat de la columna a l'entrada, amb els oficials de les companyies i les trompetes al costat del rei, mentre tota la gent del poble manifestava la seva alegria, les trompetes sonaven i els cantors acompanyaven els càntics de lloança amb els seus instruments. Llavors Atalia s'esquinçà els vestits i cridà:

--És un complot! És un complot!

14 El sacerdot Jehoiadà va fer intervenir els oficials de les companyies que comandaven les tropes i els digué:

--Traieu-la fora del temple entre files de guàrdies, i si algú la segueix, que el matin.

Perquè el sacerdot havia ordenat: «No la mateu a l'interior del temple del Senyor.» 15 La van agafar i, en arribar al palau reial pel camí de la porta dels Cavalls, allà mateix la van matar.

16 Jehoiadà va fer que, en virtut d'una aliança amb ell, el rei i el poble es comprometessin a ser el poble del Senyor. 17 Tota la gent va anar al temple de Baal i el van enderrocar. Van fer miques els seus altars i els seus ídols, i davant els altars van fer morir Matan, sacerdot de Baal.

18 Jehoiadà va posar una guàrdia al temple del Senyor, a les ordres dels sacerdots levites, que David havia repartit en torns per al servei del temple, amb la funció d'oferir holocaustos al Senyor, tal com és escrit en la Llei de Moisès; havien d'acompanyar l'ofrena amb les aclamacions d'alegria i amb els càntics que David havia ordenat. 19 També va posar porters a les entrades del temple del Senyor perquè no hi entrés ningú que, pel motiu que fos, es trobés impur. 20 Després, amb els oficials de les companyies, els notables, les autoritats del país i tota la gent del poble, va fer baixar el rei del temple del Senyor i, per la porta superior, van entrar al palau reial. Allí van fer seure el rei al tron dels reis. 21 Tota la gent del poble estava contenta, i la ciutat va quedar en pau després que hagueren mort Atalia.

Ruptura interna. Romanos 7: 14-25

14 Sabem que la Llei és espiritual; però jo sóc terrenal, i estic venut com a esclau al pecat. 15 No entenc què faig, perquè no faig allò que vull, sinó allò que detesto. 16 Si faig, doncs, allò que no vull, reconec que la Llei és bona; 17 però aleshores no sóc jo qui actua així, sinó el pecat que habita dintre meu. 18 Sé que el bé no habita dintre meu, és a dir, que sóc feble. Veig que sóc capaç de voler el bé, però no de fer-lo: 19 no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria. 20 Si faig, doncs, allò que no vull, és clar que no sóc jo qui ho fa, sinó el pecat que habita dintre meu. 21 Em trobo, per tant, que voldria fer el bé, però alhora constato això: només sóc capaç de fer el mal. 22 Si segueixo la raó, m'agrada de complir la llei de Déu, 23 però veig en els membres del meu cos una altra llei que combat contra la llei de la meva raó i em té presoner: és la llei del pecat que porto dintre meu. 24 Que en sóc, de dissortat! ¿Qui m'alliberarà d'aquest cos que em duu a la mort? 25 Déu, a qui dono gràcies per Jesucrist, Senyor nostre!

Em trobo, doncs, que amb la raó serveixo la llei de Déu; però, home feble com sóc, serveixo alhora la llei del pecat.

Cuando el ser humano decidió declararse independiente con respecto a Dios y su autoridad soberana se produjeron en él cuatro grandes rupturas. Se rompió la relación con el Señor. Se rompió la relación con otros seres humanos. Se rompió la relación con la creación de Dios y, finalmente, se rompió el ser humano internamente. 

Pablo describe en los versículos finales del capítulo 7 uno de los efectos más importantes de esa ruptura importante, lo que podríamos denominar una especie de esquizofrenia espiritual que se manifiesta por un lado en nuestra capacidad de identificar e incluso anhelar el bien, y por otro, nuestra incapacidad para seguirlo. 

Precisamente invitamos a Jesús a que sea el Señor a fin de que restaure en nosotros esas cuatro grandes rupturas provocadas por el pecado, incluida la interna aquí mencionada. Un proceso que dura toda una vida y como resultado del cual cada vez la brecha entre nuestros deseos y nuestras acciones se va acortando y ya no solamente deseamos servir y agradar al Señor sino que lo podemos llevar a cabo.