Dimecres 29 d’Agost
Estas son las palabras que Pablo y Bernabé a las comunidades de seguidores de Jesús recién formadas en Asia Menor.
Esta es la frase que ha captado mi atención y, consecuentemente, ha sido la que ha hecho que mi cerebro comenzara a dar vueltas acerca de qué escribir hoy. Esa máquina interior que es el cerebro ha puesto en relación dos palabras, sufrimiento y gozo.
Hay dos tipos de sufrimiento. Uno, el primero, es común a todos los seres humanos y forma parte precisamente de nuestra experiencia humana. Seguidores de Jesús o no, todos los humanos sufrimos accidentes, enfermedades, dolores y, finalmente, la muerte,
El segundo de los sufrimientos es privativo de los seguidores del Maestro y, a su vez, se divide en dos tipos. El primer, por decirlo de alguna manera, subtipo viene como consecuencia del deseo de seguir a Jesús y puede manifestarse en forma de rechazo por parte de los demás, problemas sociales derivados de nuestra fe, retos y desafíos que hemos de afrontar.
El segundo subtipo es más opcional y se deriva de nuestro deseo de colaborar con Jesús en la tarea de restaurar el mundo, de vivir como agentes de restauración. Es ese sufrimiento que abrazamos para, precisamente, poder aliviar el de los demás. Este es totalmente opcional y evitable, podemos vivir sin asumirlo y haciendo esto nos ahorramos una considerable dosis de sufrimiento.
Y aquí, precisamente, es donde entra en juego el gozo. Porque asumimos ese sufrimiento del que acabo de hablar no como el cordero que es llevado con o sin resignación al matadero, sino más bien con el gozo con el que Jesús asumió y enfrentó la cruz, porque verdaderamente el ser un agente de restauración si no va acompañado del gozo es una total agonía y no sé si vale la pena.
Isaïes 39
1 Quan el rei de Babilònia Merodac Baladan, fill de Baladan, va saber que Ezequies havia estat malalt, li va escriure una carta i li féu portar un present.
2 Ezequies es va alegrar de l'arribada dels ambaixadors de Merodac Baladan i els mostrà l'edifici on guardava el seu tresor, la plata, l'or, els perfums i els olis aromàtics. Els mostrà també el seu arsenal i tot el que hi tenia emmagatzemat. Ezequies els va mostrar tot el que hi havia al seu palau i en tots els seus dominis: no els va amagar res.
3 Llavors el profeta Isaïes anà a trobar el rei i li va preguntar:
--D'on venien, aquests homes? Què t'han dit?
Ezequies respongué:
--Venien d'un país llunyà. M'han vingut a veure des de Babilònia.
4 Isaïes li preguntà:
--Què han vist, en el teu palau?
Ezequies respongué:
--Ho han vist tot. No els he amagat cap dels meus tresors.
5 Llavors Isaïes va dir a Ezequies:
--Escolta què t'anuncia el Senyor de l'univers:
6 "Vindrà un dia en què tot el que hi ha en el teu palau, tot el que els teus avantpassats han acumulat fins avui, s'ho enduran a Babilònia. No hi deixaran res —diu el Senyor.
7 També s'emportaran alguns dels teus propis descendents perquè serveixin com a eunucs al palau del rei de Babilònia."
8 Ezequies li va respondre:
--M'anuncies una bona notícia de part del Senyor.
Ezequies pensava: «Almenys, mentre jo visqui, hi haurà pau i seguretat.»
Fets 14
Debemos sufrir mucho antes de entrar en el Reino de
los cielos.
1 També a Iconi van entrar a la sinagoga dels jueus i van parlar de tal manera que molts jueus i molts grecs es convertiren a la fe.
2 Però els jueus que no s'havien convertit van instigar els pagans i els indisposaren amb els germans.
3 Així i tot, Pau i Bernabé s'hi van quedar molt de temps i parlaven amb valentia, confiats en el Senyor. El Senyor confirmava la predicació que ells feien de la seva gràcia, concedint-los d'obrar senyals i prodigis.
4 Llavors la gent de la ciutat es va dividir: els uns estaven a favor dels jueus, i els altres a favor dels apòstols.
5 Però, quan es va gestar un pla dels pagans i dels jueus amb els seus dirigents per a fer mal a Pau i Bernabé i apedregar-los,
6 ells, conscients de la situació, van fugir a Listra i Derbe, ciutats de Licaònia, i a les rodalies.
7 També allí anunciaven la bona nova.
8 A Listra hi havia un home amb els peus esguerrats, invàlid de naixement, que mai no havia caminat.
9 Mentre l'home l'escoltava, Pau va fixar en ell la mirada i, veient que tenia prou fe per a ser guarit,
10 va cridar amb veu forta:
--Aixeca't, posa't dret!
Ell es posà dret d'un salt i caminava.
11 La gent, en veure el que Pau havia fet, començà a cridar en la llengua de Licaònia:
--Els déus han baixat a nosaltres en figura humana!
12 A Bernabé li deien Zeus, i a Pau, Hermes, perquè era ell qui els adreçava la paraula.
13 El sacerdot del temple de Zeus que hi havia davant mateix de Listra, es va presentar acompanyat de molta gent davant les portes de la ciutat, portant vedells i garlandes per oferir un sacrifici.
14 Quan els apòstols Bernabé i Pau ho van saber, s'esquinçaren els vestits i es van llançar enmig de la multitud tot cridant:
15 --Però què feu? Si som homes igual que vosaltres! Per això us anunciem la bona notícia que us convertiu d'aquests ídols al Déu viu que ha fet el cel, la terra i el mar, i tot el que s'hi mou.
16 Ell, en les generacions passades, va permetre que totes les nacions seguissin els seus propis camins;
17 tot i això, mai no deixà de donar testimoni de si mateix amb els seus favors, concedint-vos del cel pluges i fertilitat i omplint d'aliment i d'alegria els vostres cors.
18 Les seves paraules, amb prou feines van poder calmar la multitud perquè no els oferís un sacrifici.
19 Llavors arribaren uns jueus d'Antioquia i d'Iconi, que es guanyaren la gent, van apedregar Pau i el van arrossegar fora de la ciutat pensant-se que era mort.
20 Però quan els deixebles es van aplegar al voltant d'ell, Pau es va aixecar i entrà a la ciutat. L'endemà va sortir amb Bernabé cap a Derbe.
21 Després d'haver anunciat la bona nova a la ciutat de Derbe i haver-hi fet força deixebles, Pau i Bernabé van tornar a Listra, a Iconi i a Antioquia de Pisídia,
22 enfortint els deixebles i exhortant-los a perseverar en la fe. Deien:
--Ens cal passar per moltes tribulacions per a entrar al Regne de Déu.
23 A cada església van designar-hi responsables que la presidissin i, després de fer pregàries acompanyades de dejuni, els encomanaren al Senyor en qui havien cregut.
24 Van travessar Pisídia i arribaren a Pamfília.
25 A Perga van anunciar la Paraula i després van baixar a Atalia.
26 D'allí navegaren cap a Antioquia, el seu lloc de partença, on havien estat confiats a la gràcia de Déu amb vista a l'obra que acabaven d'acomplir.
27 Quan van arribar-hi, reuniren la comunitat per explicar-los tot el que Déu havia fet per mitjà d'ells i com havia obert als pagans la porta de la fe.
28 I van quedar-se amb els deixebles una bona temporada.
Estas son las palabras que Pablo y Bernabé a las comunidades de seguidores de Jesús recién formadas en Asia Menor.
Esta es la frase que ha captado mi atención y, consecuentemente, ha sido la que ha hecho que mi cerebro comenzara a dar vueltas acerca de qué escribir hoy. Esa máquina interior que es el cerebro ha puesto en relación dos palabras, sufrimiento y gozo.
Hay dos tipos de sufrimiento. Uno, el primero, es común a todos los seres humanos y forma parte precisamente de nuestra experiencia humana. Seguidores de Jesús o no, todos los humanos sufrimos accidentes, enfermedades, dolores y, finalmente, la muerte,
El segundo de los sufrimientos es privativo de los seguidores del Maestro y, a su vez, se divide en dos tipos. El primer, por decirlo de alguna manera, subtipo viene como consecuencia del deseo de seguir a Jesús y puede manifestarse en forma de rechazo por parte de los demás, problemas sociales derivados de nuestra fe, retos y desafíos que hemos de afrontar.
El segundo subtipo es más opcional y se deriva de nuestro deseo de colaborar con Jesús en la tarea de restaurar el mundo, de vivir como agentes de restauración. Es ese sufrimiento que abrazamos para, precisamente, poder aliviar el de los demás. Este es totalmente opcional y evitable, podemos vivir sin asumirlo y haciendo esto nos ahorramos una considerable dosis de sufrimiento.
Y aquí, precisamente, es donde entra en juego el gozo. Porque asumimos ese sufrimiento del que acabo de hablar no como el cordero que es llevado con o sin resignación al matadero, sino más bien con el gozo con el que Jesús asumió y enfrentó la cruz, porque verdaderamente el ser un agente de restauración si no va acompañado del gozo es una total agonía y no sé si vale la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada